Cançons de subsistència

MAD'ZELLE

Apolo Store, Barcelona

28 de desembre de 2013

"Estic nerviosa", va confessar en diverses ocasions Martina Borrut. No és que li manqui experiència als escenaris -el seu currículum inclou cites com el Winter Antifolk Festival de Londres i una extensa llista de sales repartides arreu d'Europa-, però Mad'zelle encara es posa nerviosa quan ha de presentar la seva obra en públic. Un conegut cantant va dir una vegada que, quan deixés de posar-se nerviós abans de sortir a l'escenari, significaria que ja no li importaria allò que fes. A Borrut li importa, i molt, allò que fa. Però els seus nervis no vénen únicament d'aquest sentit de la responsabilitat. Com tampoc hi ve aquella timidesa tan seva. Ni les disculpes que va oferir al respectable en finalitzar un tema durant el qual havia fallat una nota -sense que ningú se n'adonés, no cal dir-ho-. El de Mad'zelle és un boníssim exemple d'humilitat en un entorn, el de la música pop, on solen predominar els fums. La humilitat de qui no veu en les seves cançons -que són enormes, d'això no n'hi ha cap dubte a aquestes alçades- res més que un mitjà d'expressió i fins i tot de subsistència -entenent aquest darrer concepte en termes més vitals que econòmics-. Probablement per això aquestes cançons i la manera de presentar-les s'escapen a tota norma. Probablement per això, mentre molts persegueixen el fals mite de l'autenticitat, ella personifica valors com l'honestedat. I són aquesta mena de coses les que la fan gran. Molt gran.