Autobiografia

Possiblement fos l'última entrevista que Lou Reed arribés a concedir. Tan sols set setmanes abans de morir, va mantenir una conversa amb Mark Paytress, part de la qual reprodueix l'edició de gener de Mojo. Declaracions del novaiorquès emmarcades en un extens article que repassa la trajectòria i el pes artístic d'un dels pilars de la música i la poesia contemporànies. Un Reed que, fins i tot a aquestes alçades, es mostrava pletòric a l'hora de deixar anar declaracions de principis i frases lapidàries. Quan el periodista li pregunta si preveu escriure les seves memòries, la seva resposta no podria ser més contundent: "Per què hauria de fer-ho? Què haig de deixar clar? Jo sóc qui sóc, això és el que hi ha, i tu et fots". Potser, suggereix Paytress, la millor biografia del novaiorquès sigui la seva pròpia obra. "Si ajuntes totes les cançons, certament obtindràs una autobiografia", reconeix Reed, "però no necessàriament la meva". Pocs poden dir això. Pocs poden presumir d'haver retratat amb les seves respectives obres vides senceres que no necessàriament tinguin res a veure amb les seves pròpies existències. Pocs poden presumir d'haver mantingut intacte durant gairebé cinc dècades un misteri alimentat a base d'ironia i l'art de l'engany -entès en el millor dels sentits-. I per tot això, pocs poden presumir d'un llegat tan monumental.