Entreteniment corporatiu

Ry Cooder.

Ry Cooder reflexiona sobre l'evolució del negoci musical en declaracions recollides per Uncut a la seva edició de gener. "És una tragèdia, perquè el que feia gran la música era la cançó pop de quatre minuts i la cura amb què la gent creava quelcom que no existia abans. La pèrdua d'aquesta idea és terrible. Actualment els músics han de ser aparadors d'un estil de vida, en comptes d'explicar a la gent allò que senten o pensen. És entreteniment corporatiu", diu l'autor de "Paris, Texas". I de raó no n'hi falta. Quan la música popular passa de ser humanista a ser corporativa, quan la creació musical deixa d'estar compromesa amb el fet artístic per a comprometre's únicament amb marques, patrocinis i rànquings, quan el més important no és comunicar sinó posicionar-se tan bé com es pugui en un determinat negoci, la música esdevé un mercat com un altre. I com en tot mercat, l'oferta i la demanda regulen allò que es produeix en massa i allò que directament no interessa. Per això gairebé no hi ha hagut des de la irrupció de Nirvana cap proposta massiva que no hagi caigut en la previsibilitat de les fórmules preestablertes -hi ha excepcions, però totes responen a casos aïllats com els de Radiohead o els White Stripes, outsiders a la seva manera en un negoci on no encaixen-. I per això cada vegada resulta més difícil per a un grup apostar per l'actitud arriscada i innovadora que anys enrere donava lloc a obres com "The Dark Side of the Moon", "Revolver", "White Light/White Heat" o "Never Mind the Bollocks".