Foc, desig i consumació

ANNA CALVI

Apolo 2, Barcelona

10 de desembre de 2013

Poc després del seu debut homònim (2011), Anna Calvi va editar una sèrie de singles amb les seves corresponents cares b. Totes aquelles cares b eren versions, portades al seu registre únic i instransferible, de cançons de procedències tan diverses com les influències de la londinenca. I, de totes aquelles versions, a mi sempre em va cridar l'atenció com Calvi s'apropiava del "Surrender" d'Elvis Presley, baixant-ne les revolucions i rascant-ne totes les capes de brillantina fins arribar a un esquelet tan oxidat com nocturn i amb ganes de gresca. Retrobant, en definitiva, aquella ànima de cabaret que la presència del Rei sempre havia eclipsat en la seva versió clàssica. Doncs bé, ara ha fet quelcom similar amb un tema de Bruce Springsteen, "Fire". Publicada originalment per Robert Gordon i posteriorment per una multitud d'artistes de tota mena -entre ells el propi Boss-, la cançó mai havia sonat tan definitiva com a mans de la britànica, que novament la redueix a la seva mínima expressió per a mostrar-nos-la tal i com ningú s'havia atrevit a fer-ho. Bruta, canalla i pujadíssima de to. Amb baixos de guitarra que avancen com la suor i uns murmuris deliciosament lascius. Perquè fire en anglès vol dir foc, i d'això aquesta noia en té per a parar tres trens.

"Fire", interpretada per Calvi amb l'únic acompanyament de la seva guitarra, va encetar el clímax de la seva segona visita a Barcelona -l'anterior havia estat fa poc més de dos anys a la sala KGB-. Un cop acabada i sense que el respectable tingués temps d'assimilar el que acabava de presenciar, la resta de la banda va irrompre a l'escenari al ritme de "Desire" i el miracle es va fer realitat. Del foc al desig. I del desig a la consumació que suposen títols com "Eliza", "First We Kiss" o la final "Jezebel" (novament, una versió, en aquest cas de Wayne Shanklin). És cert que el seu segon disc, "One Breath" (2013), no entra tan fàcilment com el primer. Potser li falten temes més rodons. Potser Calvi pateix la sempre temuda síndrome del segon àlbum. Potser per això va començar el concert amb un pilar del seu debut com era "Suzanne & I". Però que ningú es pensi que se li acaba la corda. En directe segueix elevant el repertori a cotes estratosfèriques. I la seva vocació renovadora es fa evident quan renta totalment la cara a temes que va presentar per primera vegada fa tan sols dos anys, com a mostra més clara la hipnòtica introducció que va donar pas a "I'll Be Your Man". Senyal inequívoc que Calvi menja a part. Que el potencial de la seva veu no coneix límits i que molt aviat tota comparació podria fer-se petita.

Abans del concert de Calvi i a mode de teloner, havia pujat a l'escenari I Have a Tribe, nom artístic del dublinès Patrick O'Laoghaire. El seu tema bandera, "Monsoon", porta setmanes fent soroll a la xarxa. I la veritat és que la cosa prometia, però la promesa inicial es va esquerdar un cop escoltada la resta del repertori. No és que les cançons siguin dolentes, ni de bon tros. Mantenen el nivell de la citada "Monsoon". Però és que també mantenen el to, el tempo i si m'ho permeten l'estructura. O'Laoghaire va passar del piano a la guitarra i un altre cop al piano per a cantar suaus tonades malencòniques amb una veu propera en alguns registres a la d'Antony. I va presentar una col·lecció de cançons que sonarien a glòria com a tancament de qualsevol gran disc que els vingui al cap. El problema, precisament, és que ahir no tancaven cap disc, sinó que sonaven l'una darrere l'altra, i el resultat final va ser com a mínim monòton. Potser hagués sonat millor amb una banda d'acompanyament. O potser hagués convençut més en un d'aquells bars minúsculs on cada nota toca del primer a l'últim espectador. Tot i que, en aquest darrer cas, probablement hagués actuat davant d'un d'aquells auditoris que es passen el concert sencer parlant i el resultat hauria estat pitjor.