diumenge, 4 d’octubre de 2015

New Order - "Music Complete" (2015)


En plena recta final de 2015, parlar de New Order és com fer-ho dels Rolling Stones vint anys enrere. Una banda que va marcar època, que ha patit els seus alts i baixos i que finalment encarrila una etapa de maduresa amb obres que ja no són imprescindibles però sí inqüestionables. En aquest sentit, "Music Complete" (2015) seria al cànon new orderià el mateix que "Voodoo Lounge" (1994) a l'stonià. I no perquè ambdós siguin els primers discos que ambdues bandes graven sense els seus respectius baixistes de tota la vida -els Stones s'havien quedat sense Bill Wyman, New Order sense un Peter Hook massa obstinat a esprémer la marca Joy Division-, sinó perquè presenten els seus autors lliures de tota preocupació que vagi més enllà de ser ells mateixos.

"Music Complete" és un d'aquells discos que esdevindrien buits exercicis d'estil a mans de qualsevol formació que no fos New Order. Un combinat de tots els registres que els de Manchester han anat explorant al llarg de més de tres dècades: de l'electropop marca de la casa ("Plastic") al cristal·lí pop de guitarres amb què van respondre a l'adveniment del Britpop (la inicial "Restless"), passant és clar per l'herència post-punk de Joy Division ("Singularity") o el protoMadchester ("People on the High Line"). Fins i tot hi ha moments baixos en inspiració que podrien arribar a representar determinades etapes de la trajectòria de Bernard Sumner i companyia ("Unlearn This Hatred" la podria haver signat qualsevol dels productes de consum ràpid a qui tan sovint s'acusa de copiar la nissaga Joy Division-New Order)

En qualsevol cas, el resultat global és tan satisfactori que fins i tot col·laboracions com les de La Roux, Iggy Pop o Brandon Flowers -en un "Superheated" que val per mitja discografia dels Killers- es queden en simples anècdotes. Que New Order no tornaran a signar mai més un plàstic a l'alçada de "Power, Corruption & Lies" (1983) resulta tan evident com el seu decebedor pas pel Sónar 2012, però "Music Complete" ofereix molt més del que es podia esperar dels seus autors a aquestes alçades. Onze pistes que reivindiquen com a propi aquell discurs tantes vegades imitat però mai igualat, i que ho fan sense caure en l'autocomplaença de contemporanis com U2. Un bon indicatiu de com brillarien encara els de Manchester si no es dediquessin a banalitzar "Love will Tear Us Apart" cada vegada que s'enfilen a un escenari.



2 comentaris:

  1. Quina peresa més gran em fa sentir qualsevol cosa nova dels New Order, fins i tot recuperar-los del meu passat, amb el munt que em van arribar a agradar. Tot i que amb la ressenya tan acurada que fas, donen ganes de comprovar-ho com de bé s’ajusten les teves apreciacions a la realitat. De vegades, quan no sé què posar al giradiscs (un matí ofuscat...) i miro els estants on hi són els meus discos dels vuitanta, tinc temptació de reviure’n algun, però acabo per renunciar-hi. Segurament es degut al munt de cops que els vaig arribar a sentir llavors de forma obsessiva, i perquè amb cada disc, va associada alguna història personal, i algunes, la veritat, millor no recordar-les, hahaha... Gràcies, com sempre, pels teus escrits. Dóna gust llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo dels seus discos no me n'he cansat mai -parlo dels clàssics, que ja sabem que la seva trajectòria és extensa i hi ha de tot-, però poca cosa m'esperava d'aquest nou treball havent-los vist en directe al citat Sónar 2012 (i en ocasions anteriors que no van ser gaire millors). Ara bé, un cop l'he escoltat he de dir que m'ha sorprès positivament. No et diré que es trobi entre les seves obres definitives, però és un àlbum molt digne, i segueix situant-los per sobre de totes les legions d'imitadors que els sorgeixen periòdicament.

      Moltes gràcies com sempre per la visita i pel comentari!

      Elimina