Visites

D'aquí a pocs dies rebré visites. Els components d'un grup de música provinent de l'estranger s'allotjaran algunes nits a casa meva, durant el decurs d'una gira europea que aquest mes d'octubre els portarà per diverses localitats catalanes. No és la primera vegada que vénen a casa ni són els primers músics de fora a qui ofereixo allotjament: ho he fet en nombroses ocasions. De vegades, perquè jo mateix sóc promotor dels concerts de torn, i tal i com està el pati aquesta és l'única manera que acabin quadrant els comptes -els meus i els dels propis músics-; d'altres, perquè promotors amb qui tinc contacte necessiten allotjar artistes amb qui treballen i jo els puc donar un cop de mà. De vegades, es tracta de gent amb qui he mantingut una relació professional o fins i tot d'amistat al llarg dels anys; d'altres, de totals desconeguts a qui sempre és un plaer acabar coneixent més enllà d'un escenari o un compte de Bandcamp. En alguns casos són músics que viuen d'altres oficis, aprofitant unes vacances per veure món i pagant despeses amb cançons -la qual cosa no invalida el seu art, en absolut-; la gran majoria, però, són professionals que han optat per viure de la seva vocació amb totes les conseqüències.

La banda que d'aquí a pocs dies arribarà a casa meva pertany a aquesta darrera categoria. Músics amb moltíssims quilòmetres a l'esquena i diverses gires internacionals acumulades. Si un dia les coses els van millor, podran allotjar-se en hotels amb més o menys comoditats en comptes de fer-ho en cases de promotors i coneguts de coneguts. Si un dia les coses els van millor, podran viatjar en avió en comptes de fer-ho en un monovolum on amb prou feina hi caben ells mateixos i els seus instruments, i on les manies personals i determinades olors corporals poden posar a prova no tan sols la paciència d'un sant sinó sobretot la convivència entre els components d'un grup. Si un dia les coses els van millor, ni tan sols s'hauran de molestar en muntar i desmuntar cada nit el seu set, sinó que es podran permetre pagar professionals que ho facin per ells. Però mentre les coses no els vagin millor, i mentre tot indiqui que no els hi aniran a curt ni a mitjà termini, el que tenen és el que hi ha. I s'hi adapten sense queixar-se. I fins i tot ho gaudeixen perquè, insisteixo, són les conseqüències de viure de la seva vocació.

Pot semblar feixuc, difícil, arriscat i fins i tot extrem -i probablement ho sigui-, però viure del propi talent en l'àmbit musical equival en molts casos exactament a això -parlo de la música pop; gèneres com la clàssica o el jazz mengen a part-. Fins al punt que una ara coneguda banda punk californiana va allotjar-se durant la seva ja llunyana primera gira per casa nostra als dormitoris i sales d'estar de destacats membres de la comunitat hardcore barcelonina. I no passa res. A ells sí que les coses els van acabar anant millor, i ara viuen del seu ofici amb força més comoditats que aleshores. I tot plegat té una explicació que va més enllà del fet d'haver estat al lloc i al moment oportuns: van anar a totes, no es van espantar i no els va fer mandra recórrer continents sencers en condicions com les descrites anteriorment. Per això, quan van arribar el lloc i el moment oportuns, els van trobar fent allò que millor sabien fer: defensar el seu repertori on, quan i com fos. I sense cap feina de 9 a 5 que els impedis adquirir compromisos vinculats, torno a insistir-hi, amb la seva vocació.

Aquesta actitud, la d'anar a totes, atrevir-se a creuar fronteres i sortir a la carretera sense mandra, és habitual en móns com l'anglosaxó però no pas a Catalunya ni al conjunt de l'Estat espanyol. Salvant excepcions -que n'hi ha unes quantes-, la tònica habitual a casa nostra sol ser precisament l'oposada. La de pretendre viure del mercat interior sense voler entendre que als Estats Units un grup no viu només de tocar a Califòrnia o a New Jersey sinó de volar del niu i fer quilòmetres. I és clar, en un país que basa el seu model cultural en la política de les subvencions, tot això és factible fins al punt d'haver-se perpetuat la figura del músic funcionari. Aquell que viu del patrocini institucional directe o indirecte -ja sigui per la llengua en què canta, pels valors que promou o representa, o per les amistats i connexions de què disposa-, a qui mai li faltarà feina -quan no actua en un festival de to marcadament oficialista, ho fa en una festa major- i que per descomptat apareixerà als mitjans de comunicació públics amb més freqüència de la que li hauria de correspondre -ja sigui per presentar un disc, per intervenir en una tertúlia sobre qualsevol tema o per participar en una marató solidària-.

I el més preocupant no és que tot això trontolli quan es desplomen les arques públiques i amb elles les subvencions -és a dir, quan ens adonem que el nostre model cultural pot no ser sostenible i que les suposades escenes que hem aixecat amb diner públic no són res més que fum-. El més preocupant és que alguns d'aquests músics funcionaris estan tan ben col·locats que ni amb aquestes deixen de percebre les seves corresponents pensions. La qual cosa dóna lloc a una realitat francament esperpèntica. La de gent sense absolutament res a dir vivint còmodament de la música, mentre artistes amb una veritable vocació fan quilòmetres i més quilòmetres en furgoneta, dormint en habitacions minúscules fruit de l'hospitalitat d'algun promotor i donant-ho tot a l'escenari a canvi de poc més que les gràcies -i invertint part dels guanys en arribar a la següent destinació-. O bé això, o bé legions de músics amb posat alternatiu i sovint una feina de 9 a 5 -la qual cosa, una vegada més, no invalida el seu art- que es queixen de com de malament està el pati però tampoc s'han plantejat mai que el seu mercat es podria trobar al conjunt d'Europa i no únicament al seu país, sigui aquest Catalunya, Espanya o l'àrea metropolitana de Barcelona. Ja se sap, queixar-se no costa gens. Sortir a la carretera, en canvi, requereix vocació.