The Birkins - "Souvenirs" (2015)

The Birkins.

El dia que Quentin Tarantino descobreixi The Birkins, fliparà. I es preguntarà com és que no els havia conegut abans. I el més important, per què cap tema del quartet canari no figura encara en alguna de les seves bandes sonores tal i com abans ho han fet els de Nancy Sinatra, Ricky Nelson o Dusty Springfield. Diguin-me exagerat si volen, però quan hagin acabat de portar-se les mans al cap facin-se un favor a vostès mateixos i escoltin "Souvenirs" (2015, El Genio Equivocado). El tercer disc dels Birkins -diuen ells mateixos que el títol es refereix als cinc anys de trajectòria que commemoren enguany- és un monument a qui encara cerca la perfecció en plàstics que giren a 33 revolucions per minut. A la cançó de tres o quatre minuts com a reclam artístic, però també com a contenidor d'emocions i catalitzador de sensacions. A aquell pop que sap manifestar-se solemne i elegant, però a la vegada misteriós i salvatge.

Enregistrat a mig camí entre El Puerto de Santa María (Cádiz) i Las Palmas sota la supervisió de Paco Loco, Álex Labao i José A. López, i amb una nòmina de col·laboradors que inclou tot un Rami Jaffee (The Wallflowers, Foo Fighters, Lucinda Williams), "Souvenirs" és un d'aquells discos que mantenen el factor sorpresa fins al final. On cada cançó trenca estilísticament amb l'anterior sense que això perjudiqui la cohesió ni la coherència del conjunt. On l'èpica penetrant de la inicial "Arabian Nights" enllaça sense problemes amb la urgència en blanc i negre de "Lying on My Bed", on "Sofa" -un trencapistes on T.Rex conviuen amb The Style Council- deixa pas a la boirina onírica de "Rêve d'hiver", i on la marea àcida del tema titular desemboca en els paisatges desèrtics de "Fly Away, Fly High". L'edició en vinil inclou com a bonus track una relectura de "Ne dis rien" (Serge Gainsbourg), aquesta vegada més a la vora de David Lynch que de Tarantino però igualment sublim.


Originalment publicat a Brubaker.