Timur Vermes - "Er ist wieder da" (2012)

La seva recent adaptació cinematogràfica ha aixecat força polseguera a Alemanya, on bona part dels seus continguts han estat objecte de tabú durant més de mig segle. I un cop jo mateix l'he acabat de llegir, m'atreviria a qualificar "Er ist wieder da" (2012), de l'escriptor i periodista Timur Vermes, com una de les lectures més desconcertants que mai hagi dut a terme -si volen fer la prova vostès mateixos, la novel·la la va editar en castellà Seix Barral l'any 2013, amb traducció de Carmen Gauger i amb el títol d'"Ha vuelto"-. Perquè primer fa riure, després convida a múltiples reflexions i finalment arriba fins i tot a acollonir. I sobretot perquè un acaba enganxant-se al llibre fins al punt de sentir una total empatia envers el protagonista. La qual cosa no aniria més enllà si no fos perquè aquest protagonista és, ni més ni menys, Adolf Hitler.

És el propi dictador qui narra en primera persona l'experiència d'haver-se despertat en un descampat de Berlín en ple any 2011. De recordar com les tropes soviètiques s'apoderaven de l'antiga capital del Reich i, a partir d'aleshores, tenir un buit total a la memòria. De trobar-se una ciutat amb una elevada població d'origen turc però on la comunitat jueva ja gairebé és inexistent, i un país governat per una dona d'aspecte poc agraciat i conviccions aparentment democràtiques que, no obstant, està fent i desfent a Europa d'una manera que ell mai s'hauria pogut imaginar. Amb una societat plena de contradiccions on el nazisme es condemna amb lleis i eslògans de manual però on les seves manifestacions més primàries -la xenofòbia i l'orgull nacional amb forma de testosterona- es mantenen ben vives. I, és clar, amb un món globalitzat i digitalitzat on qualsevol boig -o individu que aparenti ser-ho- pot esdevenir en qüestió de segons i mitjançant les xarxes socials tot un fenomen de masses -Goebbels ho hagués flipat-.

"Er ist wieder da" comença com una sàtira política passada de voltes, una successió d'hipèrboles que apunten -probablement amb molt d'encert- com percebria Hitler l'estat de les coses a l'Alemanya del segle XXI -i per extensió al context europeu en què aquesta s'emmarca-. Però a mida que avança el fil argumental, a mida que aquell Führer a qui tothom ha confós amb un brillant i provocador imitador guanya adeptes entre una població totalment lliurada a la tele escombraria i a la immediatesa dels tweets i els likes, un es pregunta si Vermes segueix fent broma o ha començat a parlar seriosament. I més tenint en compte que el lector del món real simpatitzarà amb el protagonista al mateix ritme amb què aquest capitalitzi el share a la ficció. La simpatia, és clar, s'acaba quan el lector obre els ulls. I d'això se'n torna a encarregar el propi Vermes amb un desenllaç ple d'incògnites però amb una tesi que fa por: la geopolítica, la filosofia i la tecnologia poden haver fet moltes voltes en sis dècades i mitja, però al capdavall la humanitat segueix essent la mateixa.