PRIMAVERA CLUB 2015
El Teatro Latino, Sala Apolo i La 2, Barcelona
23 d'octubre de 2015
Potser generalitzo en excés, però si faig un cop d'ull a la història de la música pop m'atreviria a dir que durant el seu procés de màxima transformació -el que va dels anys 50 als anys 90, aproximadament- eren aquells artistes amb trets clarament diferencials els que rebien tot el suport necessari per a acabar deixant empremta. Durant els darrers quinze o vint anys, però, aquesta tendència s'ha anat invertint fins al punt que actualment són aquelles bandes que menys novetat aporten les que tenen més números, no ja de deixar empremta sinó simplement de sortir-se'n. D'això parlava dies enrere amb uns coneguts que es dediquen al noble art de compondre cançons i interpretar-les en públic, i en aquella mateixa conversa vaig pensar la nit passada mentre observava el concert de Formation a la sala Apolo (a la fotografia).
El combo britànic va camí d'esdevenir una de les revelacions de la present temporada amb un discurs pràcticament calcat del que ja explotaven fa més de deu anys Radio 4 o The Rapture -que, a la vegada, reciclaven troballes sòniques realitzades prèviament per ESG, Talking Heads o Liquid Liquid-. Resta això valor al repertori de Formation? En absolut. Personalment em vaig sentir gratament sorprès quan els vaig descobrir mesos enrere, perquè malgrat no inventar-se res de nou sí que aportaven aquell plus de personalitat, ofici i bones cançons que al capdavall també acaba actuant com a tret diferencial. I el seu concert d'ahir no va ser tan sols el més sòlid dels que vaig presenciar durant la jornada inaugural del Primavera Club. Va ser un avís per a navegants: els londinencs poden anar a més. Ara mateix encara estan verds, però el factor temps i un correcte procés de maduració els podrien portar directament a grans escenaris com els del propi Primavera Sound. De moment, ahir van posar de potes enlaire una atapeïda sala Apolo. Gens malament, per a una banda que amb prou feina ha tingut temps d'editar un ep.
Dit això, per a un servidor la gran descoberta de la nit venia d'Edimburg i responia al nom de Naked. Electropop fosc i fantasmagòric, en ocasions fins i tot apocalíptic, amb una veu suau i lluminosa com a contrapunt. La d'Agnes Gryczkowska, tota una presència escènica que en ocasions semblava Kate Bush o Siouxsie Sioux sortides d'una pel·lícula de terror japonesa. A destacar també la impenetrable muralla doom metal d'uns Monarch! que van fer de la densitat, la pesantor i l'estridència els seus millors aliats; i els trips d'escola kraut d'unes Novella que van començar a mig gas però van acabar signant un passi notable malgrat un so francament millorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada