The Fotolog Years: March 27th, 2008

Eagles, Police, Genesis, Van Halen, My Bloody Valentine, The Sonics, Led Zeppelin... L'univers musical es troba cada vegada més saturat de vells tòtems que tornen a reclamar la seva part del pastís. En alguns casos, el pastís està més que caducat. En d'altres, el que a priori pot semblar un buit exercici de nostàlgia es transforma en un valent acte de reafirmació. Però sigui com sigui, la cosa està arribant a extrems inimaginables fa pocs anys. Potser el cas més sonat sigui el de Led Zeppelin, però aquesta nit he somiat una cosa que supera qualsevol d'aquestes reunions.

Aquesta nit, no em preguntin per què, he somiat que, aprofitant aquesta febre revivalista, Janis Joplin resssuscitava temporalment per fer una gira de reunió amb la Full Tilt Boogie Band (I per què no amb Big Brother & The Holding Company? No ho sé, jo no he escrit el guió del somni). Sí, tal i com ho llegeixen: tota una Janis Joplin tornava d'entre els morts per sumar-se a la llista de grans noms del passat que tornen als escenaris. Era la notícia de l'any, evidentment, però a mi la cosa em feia mala espina. No me'n fiava: seria el mateix després d'haver-se passat dues dècades i mitja sota terra? Total, que no em comprava l'entrada i m'oblidava del tema.

Però la cosa canviava quan, inexplicablement, em trobava la pròpia Janis pel carrer i començàvem a parlar com si ens haguéssim conegut tota la vida (bé, això potser té certa lògica: tot i que jo no havia ni nascut quan ella va abandonar aquest món, els seus discos suposen una part essencial de la banda sonora de la meva vida). I aleshores arribava el moment en què la Janis em feia la gran pregunta: "Will you come to the show?" (sí, en anglès, que la noia és americana), a la qual jo responia que no.

La cara de decepció de la Janis indicava que m'havia de justificar d'alguna manera, i era llavors quan, remarcant el que ha significat per mi la seva música, li deia que aquest tipus de retorns cada vegada em convencen menys, sobretot després d'haver vist el de Police. Lluny d'arreglar les coses, la meva resposta les empitjorava: la Janis es posava a plorar (hauria d'haver-me imaginat que no era una bona idea barrejar el compte corrent d'Sting i companyia amb un honest i sentit retorn des del més enllà). Davant les seves llàgrimes, i amb un "Cry Baby" que no parava de sonar de fons, jo decidia que li havia de donar una oportunitat i anar al concert.

D'aquesta manera, acompanyava la Janis fins al recinte en qüestió (un pavelló que em recordava molt a l'Olímpic de Badalona) i alla ens acomiadàvem. Ella entrava al recinte per la porta de servei i jo anava cap a la guixeta per comprar religiosament la meva entrada. I novament, problemes: una venedora molt simpàtica em deia amablement que les localitats s'havien esgotat. És clar, manca de previsió per part meva: tenint en compte les animalades que fa la gent cada cop que vénen U2 i Bruce Springsteen, com no havia previst un sold out en un esdeveniment com la resurrecció de Janis Joplin? Bé, tenint en compte que em trobava a Barcelona (una ciutat amb antecedents com el d'aquell concert de The Who que es va cancel·lar a causa de la poca demanda d'entrades), és comprensible el meu excés de confiança... Però això és un altre tema.

Desesperat per aconseguir una entrada (a sobre, no localitzava cap revenedor), començava a cridar "Janis! Janis! Janis!", fins que ella apareixia en un balcó de la façana frontal del pavelló i jo li deia "The girl on the box office told me there are no tickets left" (diuen que els esperits entenen tots els idiomes, però la Janis havia deixat temporalment de ser un esperit per tornar al món dels vius, per tant l'únic idioma que entenia en aquell moment era l'anglès). Cap problema: ella baixava, parlava amb un vigilant de seguretat i em donava una pulsera (sí, una d'aquelles odioses pulseres que has de portar als festivals de música, i curiosament molt semblant a les del Summercase) que em permetia accedir al pavelló i veure el concert.

D'aquesta manera, més content que unes pasqües amb la meva pulsera, entrava al recinte i arribava a la primera fila just a temps de veure sortir la Full Tilt Boogie Band a l'escenari. Començaven amb una intro instrumental de blues pantanós amb pinzellades psicodèliques que culminava amb l'arribada de la Janis i una ovació general al recinte. L'expectació per veure quin seria el primer tema que cantaria era màxima, i just en aquell moment... m'he despertat !!! La primera reacció que he tingut, encara adormit, ha estat de decepció: no havia conegut la Janis ni la veuria en directe. Després he reflexionat i, tot mirant el rellotge i veient que encara podia dormir un parell d'hores més, he respirat tranquil i m'he tornat a adormir, tot esperant que aquell Frenadol fes efecte i em baixés la febre.





Audio: "Down on Me" - Janis Joplin