Joves, feliços i radiants

Com som patidors de mena sentim devoció

per tots els nous cantautors

Tant hi fa que siguin country, que tirin pel folk

o per la Nova Cançó

Ara bé, Wilco no ens molen perquè s'han forrat

Ens van més Iron & Wine

Es veu que el Sam dóna classes,

quan no està girant, de cine experimental

Ens hem deixat créixer les barbes, era de rigor

Hem plagiat el 'Blonde on Blonde'

Admirem Bonnie 'Prince' Billy

Els seus passos són salvació dins la foscor

Amb lo bé que estàvem

quan anàvem junts de farra

Tot el dia escoltant pop i electro

Tan joves, feliços i radiants

Vam trobar refugi en una cabana, al Penedès

No hi vam passar un bon hivern

Tot i que no ens moli gaire ens aniria bé

conèixer a la Russian Red

Hem tret una nova demo, aquesta ha de petar

Dos amics l'han elogiat

Ara esperem torn, pacients, a l'Hèlio, per tocar

Allà ens hem de consagrar

Amb lo bé que estàvem

quan anàvem junts de farra

Tot el dia escoltant pop i electro

Tan joves, feliços i radiants

Ho canten La Brigada a "Joves, feliços i radiants" -tema inclòs al seu darrer disc, "Incerta Glòria" (2012)-. I sí, per desgràcia és cert, tot plegat. Qualsevol dia tocarà una altra cosa, però ara mateix toca folk. Toca ser patidors de mena perquè sí. Toca reivindicar "Blonde on Blonde" i Bonnie Prince Billy com qui ha descobert la sopa d'all. Toca deixar-se barba i enregistrar demos amb cap més objectiu que petar. I, cada vegada més, toca renegar de grups com Wilco -i qui diu Wilco, diu Manel-. No perquè s'hagin forrat, que en això ni tan sols hi hem arribat a pensar, sinó perquè toquen en teatres i el seu volum de públic va més enllà de la nostra secta particular. Un pecat imperdonable quan l'esnobisme i la frustració esdevenen criteri.