Cançons sense mastegar

"De jove escoltava NOFX, Bad Religion i coses així. Després Refused i bandes de hardcore; milions d'aquestes, i les de Barcelona dels noranta. Cassetes de mil bandes d'aquí". Joan Pons (El Petit de Cal Eril) explica com va entrar a la música a través del punk, i de passada ens recorda el pes que el hardcore va tenir en la formació de l'escena indie catalana tal i com la coneixem avui. Ho fa en una entrevista que condueix Jordi Bianciotto i que Rockdelux publica aquest mes d'abril, i on també explica per què no li agrada parlar de les seves cançons amb la premsa. "Crec que faig una putada a l'oient. Jo prefereixo descobrir quelcom i que ningú em digui què haig de pensar. Quan vull que s'entengui, ja s'entén. I si no, és perquè no vull que s'entengui, i que la gent pensi el que vulgui. Mastegar massa les coses els resta màgia i profunditat". Bob Dylan va dir fa molts anys quelcom semblant. I hi estic totalment d'acord. Demanar-li a un músic que expliqui de bones a primeres el significat d'una cançó en una entrevista, és com demanar-li a un director de cinema que expliqui el final d'una pel·lícula. I implica que el periodista de torn no ha entès que la música -com qualsevol expressió artística- requereix un procés d'anàlisi i reflexió que va més enllà del fet de gaudir d'una melodia. "Al llegir una entrevista d'algú, el que menys m'interessa és quan parla de la seva obra. Aquell llibre de Tom Waits, per exemple, està molt bé: parla del que vol, del bar, de la cambrera, dels cotxes que li agraden, i d'aquesta manera em faig una idea del seu disc", afegeix Pons. El Petit de Cal Eril acaba d'editar "La figura del buit", amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!) a la producció.