Una trentena d'artistes per Open Arms

El públic respon a la performance interactiva d'Agustí Margarit i Pol Pagès.

GRANOLLERS AMB OPEN ARMS

Sala Tarafa, Granollers

30 de novembre de 2019

Una trentena de músics, poetes i artistes performatius van actuar ahir a Granollers en un festival en benefici de Proactiva Open Arms. Demà miraré d'explicar-ho amb pèls i senyals a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), però ara mateix m'agradaria compartir el que per mi va ser un dels moments clau de la jornada. La performance interactiva d'Agustí Margarit (dansa) i Pol Pagès (música) al voltant de les cinc fases que segueix l'organisme humà abans de morir ofegat. La colpidora postal d'una crua realitat que malauradament tenim a tocar.

També m'agradaria destacar l'actuació de Tecum Terra. Música d'arrel tradicional, dansa contemporània i, novament, la performance com a últim refugi. I les cançons de Laura Gouria, històries quotidianes emmarcades en un món tan complex com absurd (el nostre, per si no havia quedat clar). Un món on manen els traficants d'armes, com va dir una vegada un reconegut músic barceloní que malauradament ja no es troba entre nosaltres. Bé, el cas és que peces com "Misery Town" o "When the World Gets Crazy" també van encaixar a la perfecció en un programa com el de Granollers amb Open Arms.

El mateix es podria afirmar dels "Unicorns Psicodèlics" de The Missing Leech, que sempre volen plegats i mai discriminen cap exemplar de la seva pròpia espècie en funció del color del pelatge. No cal dir que tampoc deuen negar l'auxili a qui es troba a la deriva en alta mar. També va actuar Ricky Gil, que va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran l'imminent nou àlbum de Brighton 64. Lírica social, actitud combativa i, sí, una mirada crítica a la forma com les institucions europees gestionen la crisi del Mediterrani. Tot això, per descomptat, sense voler restar mèrits ni importància a la resta d'un programa tan eclèctic com inabastable.

Illa Carolina. Acústics i propers.

The Missing Leech. Antifolk i compromís.

Agustí Margarit i Pol Pagès. Colpidora postal.

Tecum Terra. La performance com a últim refugi.

Marina Miralles. Cançons que apunten enlaire.

Ricky Gil. Lírica social, actitud combativa i mirada crítica.

Pol Purgimon. Salvatge fragilitat.

Laura Gouria. Històries quotidianes d'un món tan complex com absurd.

Somebody. Intensitat en to menor.

Pau Gener Galín. Versos de batalla.

El testimoni de tota una generació, a El 9 Nou

Ni Illa Carolina és una banda de festa major, ni un entorn com la plaça de l'Església de Granollers en plena nit de dijous (de festa major) era el marc més agraït per presentar-hi un àlbum com "Bellavista" (2018). Sigui com sigui, els vallesans van resoldre el repte a cop d'ofici i amb un repertori simplement immaculat. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

La seguretat i l'orgull

ILLA CAROLINA

Festa Major de Blancs i Blaus 2019

Plaça de l'Església, Granollers

29 d'agost de 2019

Va resultar certament paradoxal el fet de contemplar l'actuació d'una banda com Illa Carolina en el marc a priori desagraït d'una festa major. Perquè els vallesans han esdevingut testimonis a la llarga d'aquells temps (no tan llunyans) en què les classes dominants del pop (en) català semblaven disposades a trencar d'una vegada per totes amb determinades dinàmiques i a apostar de forma decidida per valors com la sofisticació, la singularitat o la novetat –que la cosa no hagi anat per aquí és el mal menor: la veritable tragèdia és un panorama cultural que tendeix cada vegada més a confondre la rauxa amb el tot s'hi val–. "Portem deu anys tocant, hem publicat tres discos i malgrat tot seguim essent underground", va proclamar Carol Badillo amb la seguretat de qui ja no té res a perdre i l'orgull de qui no s'ha de penedir de res. De forma conscient o no, acabava de resumir el dia a dia de tantíssims artistes en un país on alguna cosa es deu haver fet malament.

Respecte per la música

Illa Carolina: Nico De Tullio, Aleix Prats, Carol Badillo i Dani Zapata.

El 9 Nou (edició Vallès Oriental) va publicar el passat divendres 16 de febrer l'entrevista d'un servidor a Carol Badillo, vocalista d'Illa Carolina. Una conversa motivada per la recent edició del tercer disc de la banda, "Bellavista" (2018), i durant la qual no vaig poder evitar referir-me a allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una generació, la dels propis Illa Carolina, que va trencar amb el Rock Català dels 90 i va renovar l’escena dotant-la de nous referents. Li vaig preguntar a la Carol què queda de tot allò, i la seva resposta em va semblar tan interessant que aquests últims dies no he pogut parar de donar-hi voltes. "Es fa difícil dir què va aportar realment aquella escena, perquè en l’actualitat molta de la música que es fa a Catalunya segueix estant orientada exclusivament a l’àmbit de la revetlla, i ho dic sense cap ànim de menysprear ningú. Però si tot allò ha deixat un llegat, és el respecte per la música. El fet de treballar l’obra en general amb una intencionalitat que va des de la pròpia música i les lletres fins al disseny de la caràtula o la manera de presentar i comunicar el disc a les xarxes socials". El respecte per la música com a llegat de tota una generació d'artistes. De seguida s'ha dit, i més en un país com aquest nostre.

Illa Carolina: "Ha arribat el moment de posar-ho tot en dubte"

Illa Carolina prenen consciència de la pròpia maduresa sense renunciar a la vitalitat, la frescor i l'elegància que sempre han caracteritzat el seu discurs. Avui publiquen el seu tercer disc, "Bellavista" (2018, Discmedi), i dies enrere vaig tenir el plaer de parlar-ne amb la seva vocalista, Carol Badillo. Una entrevista que ja poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

Els Radiobots al CECUCA

Brubaker ha presentat aquest matí Els Radiobots al Centre Cultural Cardedeu (CECUCA). Al llarg de dos passis, més de 500 infants de les escoles del municipi han après anglès tot gaudint l'experiència de la música en directe de la mà dels músics Carol Badillo i Aleix Prats (Illa Carolina), amb direcció escènica i pedagògica de Txu Morillas.

Obrigada - "Rectory / To Disagree /" (2015)

Atenes. La capital de Grècia. El bressol de la democràcia i, deien alguns no fa pas tants anys, la nova Berlín. Una ciutat cosmopolita i prou assequible perquè s'hi instalessin artistes, bohemis i criatures de la nit tal i com abans ho havien fet a la capital alemanya. I aleshores va arribar la famosa crisi i s'ho va emportar tot per davant. Obrigada diuen al seu perfil de Bandcamp que vénen d'Atenes. En realitat vénen de Cardedeu, un poble de la província de Barcelona conegut per haver engendrat un celebrat batut de xocolata i pel seu patrimoni arquitectònic d'herència modernista. Però, com aquesta Atenes que ja només apareix a les notícies quan trontollen els fonaments de la pròpia democràcia, Obrigada són fills d'això que es va anomenar crisi. Fins al punt que la banda es va formar en una plaça, simbòlic epicentre de la vida pública i altaveu de tots aquells que durant aquests anys han plantat cara a la Troica i companyia.

Obrigada també planten cara. No tan sols a un sistema que no acaba de funcionar, sinó sobretot a uns temps dominats per l'apatia, el pragmatisme i la caducitat. I ho fan amb nervi, sang, suor i cançons perdurables. Amb guitarres, baix, bateria i una veu que sap maridar la visceralitat més extrema amb la sensibilitat a flor de pell. "Rectory / To Disagree /" (2015) és el seu segon treball. Un ep enregistrat durant la passada primavera als Estudios Dalton de Parets del Vallès, sota la supervisió d'Aleix Prats (Illa Carolina) i amb les aportacions puntuals però sempre oportunes de Pele McLeod al piano i a l'orgue Hammond. Cinc temes, un interval i dos anys resumits en quinze frenètics minuts. Dos anys, sí, els que separen el debut homònim de la banda (2013) de "Rectory / To Disagree /". Un període durant el qual han tingut temps els vallesans de fer quilòmetres, trepitjar escenaris i consolidar un discurs que ha guanyat tant en vigor com en matisos.

The Clash, Replacements i l'Springsteen més elèctric segueixen exercint com a columna vertebral d'un organisme on guanyen més pes que mai les essències de Hüsker Dü, Texas Is The Reason o Fugazi. Comencen forts, anant a totes amb "Waves to Victory". Post-punk greixós, èpic i fins i tot ballable com a preludi de la instrumental "Overture" i l'adrenalínica "Spirit". "En Silence" aporta l'apunt reposat sense rebaixar els nivells d'intensitat, i "Gos com fuig" sona com els Swell Maps encapçalats per Kurt Cobain o Mudhoney cometent una orgia amb els Stooges. Quan s'acaba la pista, un no pot evitar prémer el play i tornar a escoltar el disc de cap a peus. Una seqüència que s'anirà repetint. Perquè "Rectory / To Disagree /" resulta tan punyent com addictiu, però sobretot perquè el seu minutatge guanya punts a cada escolta.

Més informació:

Obrigada  /  Bandcamp

Els Radiobots aterren a la B1

ELS RADIOBOTS

NAUB1, Granollers

2 de maig de 2015

Tarda d'estrena a la NAUB1 amb Els Radiobots. Un projecte educatiu que neix de la suma d'esforços entre Brubaker, Estudios Dalton i Illa Carolina. Una iniciativa que pretén fomentar l'aprenentatge de l'anglès entre els més menuts i, a la vegada, permetre'ls descobrir l'experiència de la música en directe. Un repertori d'esperit purament pedagògic que, de passada, acosta registres com els del pop, l'electrònica o el hip-hop al llenguatge dels petits. I una aventura que es va començar a gestar ara fa cosa d'un any al propi Centre de Creació i Difusió Musical. Per això era tan especial la funció d'ahir. Perquè presentàvem Els Radiobots al mateix espai on es van concebre.

Els Radiobots, últims preparatius

Aleix Prats i Carol Badillo, Els Radiobots - Foto Àlex Falcó | Brubaker.

Els Radiobots com a banda sonora. Ara mateix els escolto assajar, just al darrere de la paret que separa la sala on es troben ells de l'oficina on jo estic treballant. Últims preparatius abans de la presentació del 2 de maig a la NAUB1. L'escenari ja és a punt i la música sona de fàbula. I treballar en aquestes condicions, els ho prometo, és un privilegi. Ni més ni menys.

Els Radiobots a la NAUB1

Que els petits aprenguin anglès tot descobrint, a la vegada, l'experiència de la música en directe. Amb aquest objectiu neix ELS RADIOBOTS, una coproducció de Brubaker, Illa Carolina i Estudios Dalton. Un projecte educatiu fresc i innovador que es va presentar la setmana passada en un marc de referència com és la Mostra d'Igualada -amb molt bona acollida- i que el dissabte, 2 de maig (18h.), arribarà a la NAUB1. Sota la direcció escènica de Txu Morillas, els músics Carol Badillo i Aleix Prats -ambdós a Illa Carolina- ens guiaran a través d'un món de fantasia poblat per robots i altres éssers increïbles, tot interpretant un repertori que adapta al llenguatge dels més menuts discursos com els de l'electrònica, el pop independent o fins i tot el hip-hop. Una proposta que entusiasmarà els petits i enamorarà els grans -els ho dic per experiència-.

Més informació:

Els Radiobots (pàgina web)

Els Radiobots (Bandcamp)

NAUB1

La sort dels rius

L'indret és un dels meus preferits del modernisme català, l'Hospital de Sant Pau. Va ser en un dels seus pavellons en procés de rehabilitació on Illa Carolina van enregistrar, a les ordres del realitzador Dimas Rodríguez i per a la productora Estudi Carmel, el videoclip de "La sort dels rius". La segona peça del seu segon disc, "Bengala" (2014, Buenritmo). I també la meva preferida del conjunt. Poden veure el videoclip aquí.

Brillant en la proximitat

ILLA CAROLINA

Espai BM, Granollers

14 de febrer de 2015

L’inici amb “Melussa” ja es podia interpretar com tota una declaració d’intencions. Una peça que Illa Carolina havien compost gairebé als seus inicis i que no han inclòs en cap dels seus àlbums oficials. Una cita singular per a una vetllada encara més singular. La que la formació vallesana va protagonitzar ahir a la tarda a l'Espai BM. Una galeria d'art amb història, entorn de luxe on els de Parets del Vallès van exhibir el seu rostre més càlid, íntim i proper. Reduïts al nucli més bàsic -Carol Badillo a la veu i Aleix Prats a la guitarra-, van oferir un repàs als dos discos que tenen editats a data d'avui -"Illa Carolina" (2012) i "Bengala" (2014)-. Emfatitzant títols tan celebrats com "La sort dels rius", "Cops a la paret" o "Ja no et surt estimar-me", però també treient la pols a delicatessen com "Tots els desitjos", "És esgotador (fer-me tant el valent)" o la citada "Melussa". Prescindint de l'accelerador que suposa el format banda per a desplegar el repertori en la seva concepció més fràgil i primigènia. I, puntualment, servint-se d'un vell radiocassette per a disparar ritmes pregravats. Tot un apunt de color en una tarda molt especial. I és que la d'ahir era la primera actuació oferta enguany per Illa Carolina, i va servir com a preludi d'una gira -la que duran a terme de la mà del circuit Girando Por Salas (GPS)- que els portarà durant els propers mesos a ciutats com Múrcia, Madrid, Castelló o Pamplona. Enhorabona.

"Bengala" al Liceu

ILLA CAROLINA

Sala Foyer (Gran Teatre del Liceu), Barcelona

9 de novembre de 2014

"Algú m'hauria de fotre crits per no haver escoltat mai abans aquest grup". M'ho deia un conegut que havia assistit encuriosit al concert i que en va sortir molt més que convençut. Mostra evident no només del potencial d'Illa Carolina a l'hora de convertir indecisos a cop d'inesborrables melodies pop, sinó també de la solidesa que ha adquirit el seu directe sis mesos després d'encetar la gira de presentació del seu segon disc, "Bengala" (2014, Buenritmo), a la NAUB1. Ahir el van interpretar gairebé en la seva totalitat a la sala Foyer, sota la platea del Gran Teatre del Liceu i amb la solemnitat que requeria l'ocasió. Rodones píndoles executades amb ofici i solvència, lírica introspectiva i atmosferes hivernals per a una freda tarda de novembre.

Els Radiobots

"Els Radiobots" és una producció de Brubaker que pretén introduir els més petits en l'aprenentatge tant de la llengua anglesa com de la música -començant per l'experiència de viure un concert en directe-. Ho fa a través de les cançons de The Coconuts -Aleix Prats i Carol Badillo, ambdós components d'Illa Carolina-, un duet que adapta el pop electrònic -de Hot Chip a Caribou, passant per The XX o fins i tot l'Italo disco- al llenguatge i a les necessitats del públic infantil. L'espectacle es presentarà aquesta tardor a la NAUB1, on avui mateix n'hem pogut fer un breu tast en el marc de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Als infants els encantarà. Als adults, els ho dic per experiència pròpia, també.

Analògics i digitals

ILLA CAROLINA

Fàbrica Moritz, Barcelona

5 de juny de 2014

Una simpàtica paradoxa. Ara que Illa Carolina sonen més digitals que mai, se serveixen d'eines analògiques per a actuar en format reduït. Va ser amb aquest format com van presentar "Bengala" (2014, Buenritmo) a Barcelona. Un showcase en un espai tan emblemàtic com és la fàbrica Moritz. El nucli central que formen Carol Badillo (veu) i Aleix Prats (guitarra), augmentat pel teclat de Nico de Tullio i un convidat sorpresa: un vell radiocassette des del qual llançaven les bases rítmiques. Ni ordinador portàtil ni reproductor d'mp3. Justament quan més fort abracen l'electrònica, els vallesans es despengen amb cintes analògiques. Tot un apunt de singularitat, sí, però que l'anècdota no eclipsi el fet. Un fet marcat per cançons exemplars, les de "Bengala". "Punt mort", "La sort dels rius", "Lentes corrents", "Vols orenetes?" i aquest trencapistes subterrani que és "Ja no et surt estimar-me". Cinc perles majúscules, reduïdes a la mínima expressió. Més Daughter que The XX, si volen, però encara amb Cocteau Twins assenyalant un nord on Illa Carolina arribaran quan i com vulguin. El viatge, els ho prometo, serà d'allò més emocionant.

Recomanacions: Esteve Masclans, Illa Carolina, Dino Ratso i Brighton 64

Perquè fins i tot en plena temporada de festivals hi ha vida més enllà dels grans recintes. Perquè encara queda en aquest racó de món gent amb ganes de dir coses. I perquè també queden espais on dir-les. Per això els recomano quatre concerts de petit format que tindran lloc aquesta setmana a Barcelona ciutat. Tots ells amb entrada gratuïta, perquè en cap cas el preu sigui una excusa. Prenguin nota i gaudeixin:

-ESTEVE MASCLANS. L'Amèrica de The Band col·lisiona amb l'Anglaterra de George Harrison a "Fine, Thanks". Un àlbum amb gust i textura de clàssic que confirma aquest jove barceloní com una de les grans promeses d'aquest 2014. Ara tenen l'oportunitat de degustar les seves cançons a la terrassa d'un cèntric hotel barceloní. Dimecres, 4 de juny (20h.), al B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Espanya). El concert donarà el tret del sortida del cicle Inedit, que cada dimecres d'aquest estiu portarà actuacions gratuïtes a la terrassa del B-Hotel. Hi passaran entre d'altres The Last 3 Lines, Poet In Process, Larry Smith i A Quiet Man. Prenguin-s'ho com una recomanació extra...

-ILLA CAROLINA. Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Van transformar en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. I aquest 2014 lliuren un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” són deu píndoles de pop sense data de caducitat. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. El presentaran amb format reduït i en un recinte històric. Aquest dijous, 5 de juny (20h.), a la M-Store de la fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39 - metro: Universitat).

-DINO RATSO. L'antiheroi de la Barcelona contemporània. L'antídot definitiu contra els bars de disseny i el cinisme de les campanyes municipals. Una mirada a la ciutat des de peu de carrer i defugint tot costumisme de postal. Cançons sobre exparelles nazis, la complexitat de determinades relacions sentimentals o el noble art d'exterminar cantautors. Escoltin-les aquest dijous, 5 de juny (22h.), a La Maceta (c/. del Progrés, 38 - metro: Diagonal/Joanic).

-BRIGHTON 64. La Barcelona dels darrers 30 anys no s'entendria sense ells. Molt més que la banda referencial del moviment mod a casa nostra, els arquitectes d'una escena edificada a partir de pilars com "La Casa de la Bomba" o "La próxima vez". Peces incloses al recopilatori "Fotos del ayer", radiografia d'un moment històric que ha vist la llum enguany en gloriós format vinil i per cortesia de BCore. El presentaran amb un showcase acústic, aquest dissabte, 7 de juny (21,00), al Barbara Ann (c/. Taquígraf Garriga, 163 - metro: Les Corts/Sants Estació).

Emocionant punt de partida

ILLA CAROLINA

NAUB1, Granollers

24 de maig de 2014

Res és casual. Quan Illa Carolina van presentar el seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) a la NAUB1, van saludar a Billy Bragg i el seu "A New England". El saludaven com a referent d'aquell pop de guitarres tan britànic on s'emmirallava aleshores la banda vallesana. Un any i mig després i amb un segon disc en circulació, els referents són uns altres. "Bengala" (2014, Buenritmo) defuig la lluminositat del seu predecessor a favor d'atmosferes fosques, acabats hivernals, traços malencònics i una major presència de l'electrònica. Constants que defineixen també La Roux i el seu "In for the Kill", peça que encetaria la tanda de bisos la nit passada en una B1 on es respirava l'ambient de les grans ocasions. El de la posada de llarg dels nous Illa Carolina. Nous perquè "Bengala" suposa un emocionant punt de partida, però també perquè el concert d'ahir era el debut escènic de Nico De Tullio (exKaire) com a teclista de la formació.

Insisteixo, res és casual. Tampoc ho va ser la posada en escena, dramàtica i misteriosa com el repertori que venien a presentar. Per això la vetllada va començar de forma teatralitzada. Dues inquietants figures femenines, vestides amb impermeables vermells i mirant-se l'una a l'altra, entonaven peces del debut homònim de la banda com si fossin càntics perduts en el temps. Litúrgia gairebé funerària per a enterrar gestes passades i donar la benvinguda a un nou cicle vital. Dit i fet. Encara no s'havien esvaït els fantasmes del passat i Carol Badillo ja recitava els primers versos de "Salms i sanefes" des del fons de l'escenari. Amagada darrere la banda i amb un posat sobri que deixaria pas a tot un esclat d'emocions. Les de "Punt mort", "La sort dels rius" i "1986". Amb Badillo ja al capdavant i prement l'accelerador. Amb la urgència de qui no té res a perdre i la seguretat de qui les ha vist passar de tots colors.

I encara hi tornaré a insistir, res és casual. Quan un artista pot presumir de present, no només té tot el dret de reivindicar-lo: en té l'obligació. Illa Carolina poden presumir de present, ja ho crec. I el van reivindicar, només faltaria. Interpretant "Bengala" en la seva totalitat. Aproximant-se a The XX amb "Vols orenetes?", consolidant "Ja no et surt estimar-me" com un nou estàndard marca de la casa i transformant l'aïllament personal en catarsi col·lectiva -l'eterna resignació de "Lentes corrents"-. Les mirades al passat les deixarien per als bisos i en cap cas es tractaria de dianes fàcils. “La cursa d’honor” i “Rei Tritó”. No, no van recórrer a "No serveix de res fer-se el llit". No calia. Les deu peces de "Bengala" ja havien dit tot el que calia dir. Que no era poc.

Litúrgia funerària a l'inici del concert.

Atmosferes fosques i acabats hivernals.

Illa Carolina: “‘Bengala’ era la nostra manera de demanar auxili”

Una bengala com a metàfora de la supervivència. Les cançons com a via d’escapament d’una realitat en blanc i negre. Illa Carolina han lliurat aquesta setmana un segon disc definit pels ressons hivernals, les atmosferes tardorenques i les mirades introspectives. Més a la vora de The XX que de Camera Obscura, els vallesans han trencat amb la lluminositat del seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) i han apostat per passar pàgina. Per continuar essent ells mateixos sense renunciar a la recerca de nous estímuls. Aquest dissabte, 24 de maig, presentaran “Bengala” (2014, Buenritmo) en exclusiva a l’escenari de la NAUB1. Aprofitant una visita al Centre de Creació i Difusió Musical, un servidor ha tingut el plaer de parlar amb Carol Badillo i Aleix Prats, veu i guitarra de la formació vallesana. Poden llegir l'entrevista al portal de Brubaker.

Presentació de "Bengala"

Aleix Prats, Carol Badillo i un servidor, aquest migdia a la B1 - Foto: Àlex Falcó.

És una de les meves obsessions des de fa dies. "Bengala" (2014, Buenritmo), el segon disc d'Illa Carolina. Per això m'entusiasma el fet de treballar amb ells aquests dies. Dissabte que ve duran a terme la presentació oficial del disc a la NAUB1. Aquest migdia Aleix Prats i Carol Badillo, guitarrista i vocalista de la formació respectivament, n'han explicat els detalls en una roda de premsa que ha tingut lloc al propi Centre de Creació i Difusió Musical. Un servidor ha tingut el plaer de compartir taula amb ells i presentar-los. El disc ja es troba disponible físicament i en plataformes digitals com iTunes, Spotify o Deezer. I està farcit de boníssimes cançons.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

illacarolina.bandcamp.com

Sam Destral i Illa Carolina a la NAUB1

La NAUB1 de Granollers presenta aquest cap de setmana dues autèntiques delicatessen musicals. Antifolk i pop independent amb totes les lletres. Prenguin nota i gaudeixin:

*SAM DESTRAL. Divendres, 23 de maig (22h.). Quan el folk de sobretaula estava a l’ordre del dia, ell reivindicava a Can i a Faust. I ara que el terme krautrock apareix fins i tot al full dominical -o poc li falta-, ell reivindica a Genesis -els de Peter Gabriel, faltaria més-. No és un artista convencional, perquè l’arrel de les seves cançons és el folk, però s’ho passa més bé jugant amb una pedalera de loops que rascant un ukelele. Perquè de la seva lírica aguda i punyent n’han sortit títols tan reveladors com “L’home que va matar l’home que treballava fent de gos”. Perquè al llarg de l’any 2012 va editar un ep per mes sense despentinar-se, i a continuació va decidir esborrar del mapa tota la seva producció discogràfica. Un procés de catarsi que va culminar amb l’edició de “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El seu primer disc llarg. Set cançons sobre noies, himnes generacionals com “Ella està morta” i un dels pilars de l’antifolk cuinat a casa nostra.

*ILLA CAROLINA. Dissabte, 24 de maig (23h.). Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Els han remesclat Guillamino i The New Raemon. Han versionat a Billy Bragg i Everything But The Girl quedant-se tan amples. I han transformat en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. Aquest 2014 Illa Carolina fan un salt endavant. I ho fan amb un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” (2014, Buenritmo). Deu píndoles de pop sense data de caducitat que deixen enrere l’èpica inicial i perfilen un discurs sobri i introspectiu. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. Un àlbum rodó de cap a peus que ha vist la llum aquesta mateixa setmana i que la banda vallesana presentarà en exclusiva a la B1. Posin-se ben guapos, l’ocasió s’ho mereix.

www.naub1.cat

samdestral.bandcamp.com

illacarolina.bandcamp.com

www.brubaker.cat