Fi de la Història i cultiu del talent

Adam Curtis.

"La trista realitat és que les formes culturals d'una societat tendeixen a reflectir el seu temps", diu Adam Curtis en una breu entrevista publicada a l'edició de maig d'Uncut. "Entre els anys 50 i 90 va tenir lloc un període d'alternatives ideològiques, teòricament, i quan això es va acabar la música va començar-se a repetir constantment". El documentalista britànic explica d'aquesta manera com la Fi de la Història a la qual es referia Fukuyama un cop acabada la Guerra Freda també va afectar la música popular. Efectivament, vivim temps de desideologització i desorientació, així com de consum ràpid. I la música, com el cinema o qualsevol expressió artística de vocació popular, no fa sinó reflectir aquests temps.

A l'article d'Uncut, Curtis explica també com va definir la seva identitat audiovisual. Un discurs trencador i singular que l'ha caracteritzat durant més de dues dècades -ningú més s'hauria atrevit a ambientar un documental sobre l'islamisme radical amb "Colours" de Donovan-. "Tot ho vaig aprendre amb el dub i el reggae. Anant als soundsystems de Balham High Road. La idea que podies enganxar coses diferents i fer-les funcionar. Jo era un skinhead, m'agradaven els soundclashes... Agafar un tros d'una vella cançó reggae i afegir-hi un potent so industrial. Sempre em va semblar arriscat i diferent de tot allò que havia escoltat abans". Queda clar que el talent no sempre es cultiva a les aules, sinó a la vida.