No vaig voler assistir al concert que Blur van oferir fa dos anys al Primavera Sound. Perquè tocaven molt tard, a una hora en què jo ja havia absorbit molta música. Perquè no em seduïa la idea de contemplar-los de lluny i envoltat de marees humanes més pendents dels seus mòbils que del propi concert. I, sobretot, perquè no sentia cap necessitat de presenciar un acte de naturalesa gratuïtament nostàlgica. Sí que vaig assistir, en canvi, al concert que Damon Albarn va oferir l'any passat al Cruïlla. Perquè venia amb un disc nou -"Everyday Robots" (2014)- que eliminava tota possibilitat de nostàlgia gratuïta. I perquè l'àlbum en qüestió estava a l'alçada del que es pot esperar d'Albarn. Per aquesta mateixa regla de tres, no em sabria greu assistir avui mateix a un concert de la banda mare. Perquè les mirades al passat seran per sempre més inevitables, però ara com a mínim hi ha arguments a favor d'un present del qual no tothom pot presumir -bon dia, Pixies-. I el més important és precisament un nou disc que, si bé no rivalitza amb el repertori clàssic de Blur, sí que resulta coherent en el marc de la seva discografia i funciona com a continuació lògica de tot el que el precedeix. "The Magic Whip" (2015) es troba doncs a l'alçada d'allò que es pot esperar dels londinencs. "Lonesome Street", "New World Towers" i "Piongyang" ja formen part del seu cànon. I posats a demanar, m'agradaria veure'ls fora del circuit de festivals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada