B.B. King (1925-2015)

B.B. King - Foto Owen Sweeney | AP.

Hi ha dies en què et despertes i t’adones que el món ha canviat. Dies en què poses la ràdio o llegeixes qualsevol portal de notícies digitals, i saps que se n’ha anat quelcom de valor. El d’avui és un d’aquests dies. Un dia com aquells en què ens van deixar Frank Sinatra, Johnny Cash, Pete Seeger o Paco de Lucía. Personalitats que semblaven eternes i que de cop i volta van dir adéu. Artistes que tots sols van arribar a definir gèneres musicals sencers i van fer de les seves vides la dignificació constant de l’ofici que estimaven. B.B. King va néixer en una plantació de cotó en un indret -el Sud profund dels Estats Units- i uns temps -la primera meitat del segle XX- en què el color de la pell condicionava la vida sencera d’una persona. Va començar a tocar a les cantonades dels pobles de la zona amb una guitarra que li havia costat vuit dòlars. I poc abans de caure malalt, encara oferia al voltant de 300 actuacions anuals arreu del món.

La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el 21 de juliol de 1998 al Poble Espanyol, a poca distància de l’Estadi Olímpic, on la nit anterior havia presenciat també per primer cop un concert dels Rolling Stones. Tenia setze anys, i tant els Stones com King em van fer vibrar amb totes les conseqüències possibles i imaginables. Però va ser King, des d’un escenari de dimensions humanes i més raonables, amb la seva expressivitat facial i amb la seva manera de fer, qui més bé em va ensenyar en què consistia un espectacle de música en directe. Sense grans muntatges escènics, sense èpica de masses i sense necessitat de fer gimnàstica a l’escenari. Mirant el respectable de tu a tu, fent recaure el pes del concert en les pròpies cançons i en la seva manera d’interpretar-les, i projectant fins a l’últim racó del recinte cada nota de la seva inseparable Lucille.

Malauradament, sembla que només toqui fer balanç de les persones i les seves gestes quan aquestes ja no hi són. En aquest sentit, ha estat avui mateix quan m’he adonat que part de la meva vida es pot explicar a través dels quatre últims concerts que King va oferir a Barcelona. A tots quatre hi vaig ser, i a través de tots quatre vaig poder apreciar com l’edat li anava guanyant terreny però la música, aquella música que era per a ell raó de ser, es mantenia intacta. L’última vegada que el vaig veure va ser el 10 de juliol de 2006, també al Poble Espanyol i amb Willy DeVille exercint d’il·lustre teloner. Era l’últim concert d’una gira europea amb la qual King volia dir adéu al Vell Continent. La seva avançada edat encara no havia fet minvar la seva vocació escènica, però aconsellava evitar grans desplaçaments i reduir el seu radi d’acció als Estats Units. Res més lluny de la realitat: la seva fam d’escenari era tan gran que pocs anys després va reaparèixer en uns escenaris europeus que va seguir visitant, ara sí, fins que la salut li va dir prou.

Una de les darreres visites es va produir fa pocs anys en el marc del Festival de Cap Roig. No hi vaig poder assistir, però vaig llegir a les cròniques posteriors que els seus dits havien perdut agilitat, que l’empremta de l’edat es feia més irreversible que mai i que havia lliurat al respectable gairebé tantes anècdotes com solos de guitarra, per allò de tapar forats. També vaig llegir que un desaprensiu membre del públic li havia cridat “¡Calla y toca!”. Em pregunto si aquest espectador era conscient del miracle que estava presenciant. Del fet que, amb més de vuitanta anys a l’esquena, B.B. King es passegés encara per tot el món i s’enfilés cada nit a un escenari. I que a sobre ho fes amb la dignitat de qui podria haver viscut còmodament retirat des de feia dècades, però va preferir lliurar-se en cos i ànima al seu ofici fins al final dels seus dies. Ens ha deixat un mestre i una llegenda, però jo recordo la mirada que em va fer des de l’escenari del Poble Espanyol aquella nit de juliol de 1998, i gairebé sento com si hagués marxat un amic.

Originalment publicat a Brubaker.