Responsabilitat

Keith Flint, Maxim i Liam Howlett: The Prodigy.

"Quina imatge tinc en ment mentre faig música? La de penjar David Guetta de la finestra". Liam Howlett, arquitecte sònic de The Prodigy, deixa les coses clares en un article sobre la banda que signa Dorian Lynskey i que la revista Q publicava a la seva edició de maig. Howlett carrega sense pietat però amb arguments de pes contra la creixent banalització de la música electrònica, i sobretot contra els seus responsables, una de les temàtiques de fons del seu darrer disc, "The Day Is My Enemy" (2015). "L'agressió implícita en aquest àlbum és una reacció contra el robatori de tota l'escena electrònica per part de la música pop. La nostra feina consisteix en representar l'altra cara. No tot ha de ser música electrònica ultracomercial i formulista". Que Howlett no és amant de les fórmules ni dels tòpics va quedar clar gairebé des dels inicis dels propis Prodigy, quan van defugir la massificació de la cultura rave tot buscant referents en grups de rock com Rage Against The Machine. Una actitud inconformista que durant un quart de segle ha definit la banda britànica fins al punt d'esquivar determinats dictats de la indústria. Per exemple, Howlett sempre s'ha negat a fer produccions per encàrrec. "És una decisió ràpida", confessa, "amb Rhianna em va portar tan sols dos segons decidir-me. No estic a la venda. No vull posar el so de Prodigy a la venda. Tinc una responsabilitat". Tota una mostra no només d'integritat, sinó de respecte pel seu ofici, la de qui parla de responsabilitat a l'hora d'explicar per què no vol vendre el seu talent al millor postor.