Paul Weller. |
"Hi ha dues escoles de pensament mod", apunta, "els que volen convèncer-se que encara és 1964, i aquells que apliquen l'esperit modernista a l'actualitat i busquen la novetat". Sàvies paraules, les de qui va dissoldre el seu grup més reconegut quan es trobava al cim de l'èxit artístic i comercial -"Una de les raons per les quals The Jam segueix tenint rellevància és que vam parar al moment just"- per a baixar a l'infern de l'artista incomprès. Esquivant el que esperava d'ell el gran públic -el pop de guitarres dels Jam- i apostant per allò que sentia de debò -el soul pop avançat de The Style Council-. I mantenint-se fidel al seu compromís artístic per molt elevat que fos el preu a pagar: a principis dels anys 90, Weller es trobava sense banda ni discogràfica, i es va veure obligat a viure temporalment a casa dels seus pares.
No deixa de ser paradoxal que això passés a principis dels 90, perquè precisament eren aquells els anys en què a casa nostra s'estava gestant una escena fictícia aixecada a cop de subvencions directes i indirectes. Anys més tard, la generació Britpop reivindicava a Weller com a font d'inspiració. Al mateix temps, el Modfather tornava a alçar el vol amb una trajectòria solista que ha fet d'ell tota una institució i que a data d'avui sembla no conèixer sostre. Mentrestant, aquella escena tan nostrada s'ha acabat destapant com allò que sempre ha estat: un funcionariat artístic sense cap mena d'impacte més enllà del seu gueto oficialista. El temps, que acostuma a posar les coses al seu lloc. I les maneres de fer, que diuen molt dels països i les seves indústries culturals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada