dijous, 14 de maig del 2015

Esperit modernista

Paul Weller.
Breu però molt intens l'article que l'edició espanyola de Rolling Stone dedica a Paul Weller -signat per Brenda Otero i publicat aquest mes de maig-. Un repàs a la trajectòria artística d'un músic no entén l'art des de la comoditat ni des de la repetició, sinó des de l'exploració i la renovació constants. "Coldplay treuen el mateix disc cada dos anys, Elbow també, dues bandes que omplen estadis. (...) Els de la meva edat estan morts o fent cabaret, de gira nostàlgica. Potser el públic se sent còmode escoltant allò que ja coneix, però a mi no m'interessa". El Modfather és tan valent com inquiet, i a nivell d'influències és tota una esponja. Està més al dia de l'actualitat musical que molts joves aspirants a estrella, però confessa inspirar-se també en disciplines com les arts visuals. Per això, perquè el seu ventall artístic és totalment transversal, la seva obra manté intacta la transcendència disc a disc i gira a gira.

"Hi ha dues escoles de pensament mod", apunta, "els que volen convèncer-se que encara és 1964, i aquells que apliquen l'esperit modernista a l'actualitat i busquen la novetat". Sàvies paraules, les de qui va dissoldre el seu grup més reconegut quan es trobava al cim de l'èxit artístic i comercial -"Una de les raons per les quals The Jam segueix tenint rellevància és que vam parar al moment just"- per a baixar a l'infern de l'artista incomprès. Esquivant el que esperava d'ell el gran públic -el pop de guitarres dels Jam- i apostant per allò que sentia de debò -el soul pop avançat de The Style Council-. I mantenint-se fidel al seu compromís artístic per molt elevat que fos el preu a pagar: a principis dels anys 90, Weller es trobava sense banda ni discogràfica, i es va veure obligat a viure temporalment a casa dels seus pares.

No deixa de ser paradoxal que això passés a principis dels 90, perquè precisament eren aquells els anys en què a casa nostra s'estava gestant una escena fictícia aixecada a cop de subvencions directes i indirectes. Anys més tard, la generació Britpop reivindicava a Weller com a font d'inspiració. Al mateix temps, el Modfather tornava a alçar el vol amb una trajectòria solista que ha fet d'ell tota una institució i que a data d'avui sembla no conèixer sostre. Mentrestant, aquella escena tan nostrada s'ha acabat destapant com allò que sempre ha estat: un funcionariat artístic sense cap mena d'impacte més enllà del seu gueto oficialista. El temps, que acostuma a posar les coses al seu lloc. I les maneres de fer, que diuen molt dels països i les seves indústries culturals.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada