"Érem una banda de rock tocant els instruments equivocats", proclamava Ted Dwane en una entrevista publicada per NME el passat 18 d'abril. D'acord, determinades declaracions no se les creuen ni ells, els components de Mumford & Sons, però és que amb arguments com els que conformen el seu nou disc no els cal donar cap més explicació. No, "Wilder Mind" (2015) no alterarà el curs de cap esdeveniment, però sí que injecta nova vida a una banda que amb tan sols dos discos semblava haver-ho dit tot. I de passada sona prou convincent per a tancar unes quantes boques -com a mínim les més grosses, les que només saben disparar dards enverinats quan un grup esdevé massiu-. Es noten els aires transatlàntics -l'àlbum s'ha enregistrat a Nova York-, i sobretot la mà d'Aaron Dessner (The National) a l'estudi. I es confirmen els rumors: els londinencs ja no són una banda de folk -de fet, i segons apunten algunes veus autoritzades, mai ho han estat-. El que no acaba de quedar clar, però, és què han esdevingut exactament. Una banda de rock? Probablement sí, però aquest concepte resulta a aquestes alçades tan ambigu que caldria concretar una mica més. I aquí és on sorgeixen els primers dubtes. Perquè els moments més discrets de l'àlbum apunten a aquells Coldplay que omplen estadis de qualsevol cosa menys d'inspiració. Ara bé, peces com "Tompkins Square Park" o "The Wolf" suposen un passaport gairebé segur a les llistes del millor de l'any, retallen distàncies amb The War On Drugs i els propis National, i justifiquen tota aposta de futur en nom de la banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada