50 anys de "Live at Max's Kansas City"

Molt més que un document històric, la puta essència d'allò que és (o hauria de ser) el rock'n'roll. Una banda en estat de descomposició tocant com si no hi hagués demà, davant dels seus i en la intimitat d'un club. I una gravació més lo-fi impossible, realitzada amb un únic micròfon des de la barra de bar del mateix club. Tot plegat va desconcertar al seu dia fins i tot a qui havia vist en la Velvet Underground el futur del rock'n'roll i la música pop. Però escoltat amb perspectiva, l'àlbum en directe "Live at Max's Kansas City" (1972) bé podria ser l'enregistrament que millor captura l'esperit d'un grup tan maleït al seu dia com influent a mitjà i llarg termini.

Publicat avui fa 50 anys, el plàstic en qüestió documenta els dos últims concerts de la Velvet amb Lou Reed encara al capdavant. Tots dos van tenir lloc la nit del 23 d'agost de 1970 en el marc d'una residència que la formació estava duent a terme al llegendari Max's Kansas City de Nova York –el final de la qual estava previst al cap de cinc dies; la paciència de Reed no va durar tant-. L'enregistrament el va fer Brigid Berlin –artista de l'òrbita d'Andy Warhol- amb una gravadora de cassette portàtil. El micròfon el va aguantar amb les seves pròpies mans un oportú Jim Carroll que passava per allà i a qui es pot escoltar perfectament fent comentaris entre cançó i cançó.

A l'escenari, Reed porta el timó d'un vaixell a la deriva però encara capaç de navegar segur per tota mena d'aigües i corrents. Al seu costat, Sterling Morrison (guitarra) i Doug Yule (baix), la formació que tot just estava acabant de gravar "Loaded" (1970) –l'àlbum va sortir mesos més tard amb el vocalista ja fora de la banda- exceptuant Moe Tucker, que es trobava entre el públic però no va pujar a l'escenari perquè estava embarassada –al seu lloc va tocar la bateria Billy Yule, germà del baixista-. El repertori, una selecció de peces dels àlbums ja coneguts aleshores i d'altres que sortirien a "Loaded" –l'edició original del directe constava d'un únic disc amb una selecció de peces de totes dues actuacions, posteriors reedicions inclouen ambdós concerts sencers-.

Publicat al seu dia per satisfer obligacions contractuals –la banda devia un àlbum a la seva disquera, Atlantic, que va preferir rebuscar a l'arxiu abans d'invertir en un nou treball d'estudi d'una formació mutilada i aliena a tots els cànons de l'època-, "Live at Max's Kansas City" inclou preses potser no definitives però sí essencials d'algunes de les peces de "Loaded" –penso sobretot en "Sweet Jane", amb errors d'execució però amb un nervi i un desvergonyiment que es troben a faltar a la versió d'estudi-, també crues lectures de clàssics com "I'm Waiting for the Man" o "White Light / White Heat". Una banda genial fins i tot al moment de tocar fons. I la llavor de tot allò que era a punt de passar al voltant del Max's. Els New York Dolls, el punk, i una línia evolutiva que enllaça amb l'antifolk i tot allò que vostès vulguin.

50 anys de "The Velvet Underground & Nico"

Encara no fa una setmana que commemoràvem el centenari del primer disc de la història del jazz -el single de debut de l'Original Dixieland Jazz Band-, quan toca commemorar un altre aniversari rodó d'un plàstic també essencial, el debut de la Velvet Underground. "The Velvet Underground & Nico" va veure la llum tal dia com avui de 1967. Un artefacte sonor sorgit de l'òrbita d'Andy Warhol -qui en va dissenyar l'emblemàtica caràtula i a qui es va acreditar com a productor, tasca de la qual en realitat s'havia fet càrrec John Cale-, que va avançar per l'esquerra les avantguardes psicodèliques per a esdevenir pilar fundacional de gèneres i corrents aleshores encara a anys llum d'anomenar-se com a tals -del punk al rock alternatiu, de l'art rock a l'indie, del glam al grunge i del shoegaze a l'antifolk-. I per damunt de tot onze cançons que posaven banda sonora a la Nova York més subterrània, incòmoda i atrevida a cop d'electricitat bruta, cacofonies, ritmes hipnòtics, atmosferes desconcertants i una lírica que abordava sense embuts temàtiques com les drogues o el sadomasoquisme. Al seu moment el disc se'l van comprar quatre gats, però com sol dir-se en aquests casos tothom qui el va adquirir va acabar formant un grup -entre els conversos s'hi trobava un jove David Bowie, que va arribar a gravar una versió d'"I'm Waiting for the Man" fins i tot abans que l'àlbum sortís a la venda- i el temps l'ha consolidat com una de les obres més influents de la història de la música enregistrada.