15 minuts

Andy Warhol va dir una vegada que en el futur tothom seria famós durant 15 minuts. Passades gairebé sis dècades, el cert és que aquell futur que ara és present, no ha resultat ben bé com se l'havia imaginat el geni del pop art. En plena era d'una immediatesa que sol traduir-se en obsolescència, 15 minuts solen requerir més atenció de la que és capaç de parar el ciutadà mitjà, abduït per una infinitat de pantalles tan riques en continguts com buides de substància. Paradigmàticament, en aquest context abocat a la mediocritat, la fama l'acaparen pallassos de la tele, espavilats que van de llestos, i intel·lectuals de barra de bar amb comptes verificats a Instagram i TikTok. Podem sumar-los tots plegats, i d'aquells 15 minuts encara ens en sobraran 14 per continuar 'scrollejant'. A la fotografia, la cita de Warhol il·lumina la façana d'una botiga de roba al centre de Rotterdam.

David Dalton (1942-2022)

DAVID DALTON
(1942-2022)

La història de com David Dalton va començar a escriure de forma professional pot semblar curiosa en aquests temps quadriculats que ens ha tocat viure, però no deixa de recordar-nos que hi va haver uns dies en què les coses es podien fer d'una altra manera (i s'hi feien). Nord-americà d'origen britànic, Dalton va arribar als Estats Units amb la seva família a principis dels 60. El moment ideal per viure en primera persona el naixement de la cultura rock i l'arribada de la British Invasion, sobretot quan un es trobava establert en una ciutat com Nova York.

Dalton va començar a freqüentar la Factory d'Andy Warhol, arribant a treballar com a assistent per a l'artista. Això li va permetre donar sortida a la seva passió per la fotografia tot documentant el pas per la ciutat d'alguns dels noms forts del rock i el pop del moment. Quan el 1967 es va posar en circulació l'aleshores novedosa Rolling Stone, hi va començar a enviar les seves fotografies. Al principi les acompanyava amb els corresponents textos de peu de foto, que a mida que va anar passant el temps –i augmentaven els encàrrecs-, van anar incrementant la seva longitud. Sense adonar-se'n, Dalton havia passat de ser fotògraf a ser redactor d'una de les capçaleres de més referència del periodisme musical.

Entre els seus treballs més destacats per la revista, una de les últimes entrevistes que va arribar a concedir Janis Joplin i un reportatge en profunditat sobre Charles Manson –amb entrevista inclosa a la presó-, escrit a quatre mans amb David Felton del diari Los Angeles Times –l'article els va valer un National Magazine Award el 1971-. El 1970 també va cobrir una de les històriques residències d'Elvis Presley a Las Vegas, i va reivindicar la figura sempre essencial de Little Richard amb un altre article sovint referenciat. Fora de la revista, va escriure diverses biografies i assajos sobre figures com Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, James Dean o els citats Warhol i Joplin. Ha mort a l'edat de 80 anys, víctima d'un càncer.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

50 anys de "The Velvet Underground & Nico"

Encara no fa una setmana que commemoràvem el centenari del primer disc de la història del jazz -el single de debut de l'Original Dixieland Jazz Band-, quan toca commemorar un altre aniversari rodó d'un plàstic també essencial, el debut de la Velvet Underground. "The Velvet Underground & Nico" va veure la llum tal dia com avui de 1967. Un artefacte sonor sorgit de l'òrbita d'Andy Warhol -qui en va dissenyar l'emblemàtica caràtula i a qui es va acreditar com a productor, tasca de la qual en realitat s'havia fet càrrec John Cale-, que va avançar per l'esquerra les avantguardes psicodèliques per a esdevenir pilar fundacional de gèneres i corrents aleshores encara a anys llum d'anomenar-se com a tals -del punk al rock alternatiu, de l'art rock a l'indie, del glam al grunge i del shoegaze a l'antifolk-. I per damunt de tot onze cançons que posaven banda sonora a la Nova York més subterrània, incòmoda i atrevida a cop d'electricitat bruta, cacofonies, ritmes hipnòtics, atmosferes desconcertants i una lírica que abordava sense embuts temàtiques com les drogues o el sadomasoquisme. Al seu moment el disc se'l van comprar quatre gats, però com sol dir-se en aquests casos tothom qui el va adquirir va acabar formant un grup -entre els conversos s'hi trobava un jove David Bowie, que va arribar a gravar una versió d'"I'm Waiting for the Man" fins i tot abans que l'àlbum sortís a la venda- i el temps l'ha consolidat com una de les obres més influents de la història de la música enregistrada.