El valor de la subtilesa

FERRAN PALAU + ROSERONA
Tastautors 2023

Teatre Auditori Cardedeu

21 de gener de 2023

La quietud, la subtilesa, els matisos i, sobretot, el poc a poc. Quan la pressa i el soroll es troben més que mai a l’ordre del dia, assistir a un concert de Ferran Palau pràcticament equival a refugiar-se ni que sigui durant una hora llarga de les inclemències del món exterior. La nit passada va actuar al Teatre Auditori Cardedeu, concert inaugural del Tastautors 2023 i penúltima aturada d’una gira que tancarà el cap de setmana vinent a Girona.

Recolzat per una banda on hi havia tres cinquenes parts d’El Petit de Cal Eril –inclòs el mateix Joan Pons a la bateria-, el de Collbató va entrar en matèria amb els contorns càlids de “Kevin” i el plugim sintètic de “Què serà de mi?", abans de perfilar els paisatges clarobscurs de “Reflexe”. A partir d’aquí, va alternar composicions recents com les precioses “Joia” i “Soledat” –totes dues provinents del seu darrer àlbum, "Joia" (2021)- amb la sempre oportuna revisió d’un fons d’armari on figuren perles com “Serà un abisme”, “La daga” o la final “El meu lament”.

Abans havia actuat l'artista local Roserona. Exponent a l’alça d’una microescena cardedeuenca que orbita al voltant del col·lectiu Massaviu, acompanyada per la guitarra d'Armand Aguilera, l’alter ego de Roser Canet va presumir d’una veu d'allò més versàtil tot desplegant un repertori que es debat entre el pop de dormitori a baixa fidelitat i un jazz vocal per al qual sembla feta a mida quan interpreta estàndards com “Summertime” (George Gershwin). Ara bé, són composicons originals tan suggerents com “L’escalfor”, les que conviden a seguir-la de prop.

L'Eril comença el compte enrere

El Petit de Cal Eril.

EL PETIT DE CAL ERIL + ISABEL VINARDELL
Tastautors 2022

Teatre Auditori Cardedeu

5 de febrer de 2022

Anunciava dies enrere El Petit de Cal Eril que el proper mes de setembre tancarà gira i es prendrà un (merescut) descans després de quatre anys d'activitat frenètica durant els quals, més enllà d'una presència gairebé constant als escenaris, ha publicat algunes de les obres capitals no tan sols del seu catàleg sinó també del pop català de la passada dècada –del disc triangular (2018) a l'encara flamant "N.S.C.A.L.H." (2021), passant pel definitiu "Energia fosca" (2019), tots sota el paraigua de Bankrobber-. En tot cas, els vuit mesos que tenim per davant es presenten com una última oportunitat per degustar el directe del de la Segarra en un dels moments més àlgids de tota la seva carrera a data d'avui. Aprofitin-la si encara no ho han fet.

L'alter ego de Joan Pons va actuar ahir a la tarda a Cardedeu. El seu primer concert de 2022, i la sessió inaugural del Tastautors 2022. Una actuació centrada en el repertori més recent, el d'aquests darrers quatre anys, amb "N.S.C.A.L.H." sonant en la seva integritat i amb comptadíssimes cites al cançoner més pretèrit –un "Amb tot" reinterpretat en clau metafísica, la sempre oportuna "El plor"-. Inici amb empenta al ritme de "Les hores", "Cada dia surt el sol" i "Non tornerai". Passatges tan suggeridors com "Pols", "Sento", una expansiva "Som transparents" o l'escalada psicodèlica de "Jo crec en tu". I la simpàtica lectura en català de "Close to Me" (The Cure) com a cirereta final.

Abans havia actuat Isabel Vinardell, cantant i ballarina de llarg recorregut, natural de Barcelona tot i que establerta a Cardedeu, a duet amb el baixista Sergio Di Finizio i interpretant en clau minimalista algunes de les peces musicals de l'espectacle multidisciplinari "Replecs", estrenat l'any passat al mateix Teatre Auditori Cardedeu. La veu prodigiosa d'una vocalista d'escola flamenca però amb un discurs que apunta en múltiples direccions, dialogant amb la seva pròpia expressió corporal i amb els sorprenents arranjaments d'un Di Finizio que va treure molt més que suc del seu baix de sis cordes, eixamplant-ne els horitzons i transformant-lo en un instrument solista en tota regla.

El Petit de Cal Eril estrena single en directe

EL PETIT DE CAL ERIL
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

15 de juliol de 2021

Les xarxes socials estrenaven ahir a les 8 del vespre el nou single d'El Petit de Cal Eril, "Cap a tu", un refrescant exercici de pop metafísic marca de la casa que manté elevat el llistó a partir del qual caldrà valorar el nou àlbum que Joan Pons i companyia han promès de cara a la tardor. A la mateixa hora, els de la Segarra s'enfilaven a un dels escenaris exteriors de Roca Umbert i emmarcaven la peça en qüestió en una hora llarga de recital durant la qual van passar revista a tot el seu catàleg recent. Privilegiades les ànimes que s'hi van aplegar –aforament limitat a causa de les restriccions sanitàries-, que van poder descobrir la cançó en directe i sense pantalles pel mig.

El concert va començar amb la brisa suau d'"Ets una idea" i "El sentit de les coses", dues peces ideals per degustar sota una posta de sol estiuenca i dos dels grans reclams del notable "Energia fosca" (2019, Bankrobber). El que va venir a continuació va ser un repàs abundant i ben proporcionat a l'àlbum en qüestió, amb oportunes escapades a plàstics encara tan presents entre bona part del respectable com ara l'anomenat disc triangular (2018, Bankrobber). Reivindicació d'una etapa, la que va tallar d'arrel amb el Nou Pop Català de fa deu anys i va abraçar allò que el mateix Pons definiria com a pop metafísic, on figuren títols de la mida de "Pols" o "Som transparents". També la simpàtica lectura en català del "Close to Me" de The Cure que va tancar el set ja en tanda de bisos.

El Petit de Cal Eril, ciència-ficció i paganisme

Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en una captura del videoclip de "Cauen les estrelles".

El Petit de Cal Eril ha avançat una primera peça del que serà el seu vuitè àlbum, que veurà la llum la propera tardor a través de Bankrobber. "Cauen les estrelles" és un exercici de pop metafísic marca de la casa, que conjuga sentit melòdic amb una atmosfera sintètica a contrallum i eleva les expectatives de cara a la sortida del disc. L'ha presentat amb un videoclip que barreja ciència-ficció i paganisme al més pur estil de clàssics i pel·lícules de culte de dècades enrere. Produït per Escafior Films, el clip l'ha dirigit Artur Tort i s'ha rodat en un paratge tan singular, evocador i certament oportú com és el Bosc de les Creus, a la frontera entre les comarques del Bages i l'Anoia. Poden visionar-lo a Youtube.

El single oníric d'El Petit de Cal Eril

Captura del videoclip de 'Com quan dormim'.

Circumstàncies socials i sanitàries al marge, no es pot dir que aquest 2020 hagi estat un mal any per El Petit de Cal Eril. Quan la coronacrisi va forçar el tancament de la música en directe, la banda de Guissona va ser una de les primeres en adaptar-se al nou escenari tot oferint una de les actuacions més memorables de les que vam poder seguir en streaming durant els mesos del confinament. I ara que els escenaris semblen reobrir ni que sigui amb comptagotes, Joan Pons i companyia no tan sols anuncien els últims concerts de la gira que van haver de deixar a mitges l'hivern passat, sinó que es despengen amb un nou single que els referma com a abanderats d'allò que ells mateixos van anomenar pop metafísic.

"Com quan dormim" és la primera composició nova que presenta el grup lleidatà des d'aquell "Energia fosca" (2019) que es pot contemplar amb tota seguretat com un dels seus cims creatius. Una peça de naturalesa onírica, hipnòtica fins i tot, enregistrada al seu propi estudi amb equipament analògic però definida per l'estètica futurista d'un vocoder que atorga una nova dimensió a la veu de Pons. El single, que es presenta acompanyat d'un videoclip 100% metafísic realitzat per Escafior Films, ha vist la llum a través de Bankrobber en edició limitada amb format vinil de 7'' i es pot adquirir de forma exclusiva a través del web de la pròpia discogràfica, al Colmado Eril o als propers concerts de la banda:

05/12 Terrassa · Sala Fred Astaire

07/12 Girona · Auditori de Girona

12/12 Barcelona · Barts (amb Ferran Palau)

13/12 Valls · Teatre Principal

18/12 Lleida · Cafè del Teatre
02/02 Madrid · Teatro Reina Victoria (amb Ferran Palau)


Més informació:

El Petit de Cal Eril  /  Pàgina web

Marta Pérez, cançons que fan companyia

La cantautora gironina debuta a Great Canyon.

Ja fa tres anys que Marta Pérez va presentar "Punctual (It's a Bit too Late)" (2017), un disc de debut en solitari que marcava distàncies amb la renovadora aproximació a les havaneres que la gironina havia practicat fins aleshores amb Les Anxovetes. Un àlbum que s'emmirallava en registres com el country alternatiu, el folk d'arrel anglosaxona o el so Americana. I una col·lecció de cançons amb l'anglès com a llengua vehicular que revelaven un vessant fins aleshores desconegut de la seva autora alhora que determinaven un nou punt de partida.

Ara fa un nou pas endavant amb la publicació de "Letters for June" (2020), un ep que suposa el seu debut a l'escuderia Great Canyon –llar d'exponents tan destacats del so Americana a casa nostra com Joana Serrat o Matthew McDaid-. Quatre peces produïdes per Jordi Bastida (Trau, Els Pets) i mesclades per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que aprofundeixen en les coordenades explorades en aquell primer disc i parteixen d'un eix argumental definit: una sèrie de cartes que exposen la faceta més hivernal i malencònica de Pérez. Peces com "What Did We Know" apunten a horitzons llunyans i es perfilen com la companyia ideal per als mesos freds que tenim per davant.


Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Versions en quarantena

El Petit de Cal Eril – Foto Marc Cuscó.

Artistes que versionen altres artistes, i gravacions inèdites que veuen la llum aquests dies, recuperades o fins i tot rescatades pels seus autors aprofitant la situació de quarantena. Cançons que es poden considerar clàssics de ple dret, reinterpretades per bandes i solistes que ens n'ofereixen les seves pròpies lectures amb l'ànim de fer-nos més amable l'estat d'alarma.

M'ha agradat molt escoltar com El Petit de Cal Eril treu la pols de "Close to Me" (Bankrobber), el clàssic de The Cure. L'alter ego de Joan Pons i la banda que l'acompanya el van enregistrar al seu dia pel programa El Celobert de TV3, i ara l'han llançat com a single en format digital. Traduït al català però fidel a un original que des d'ara podem contemplar com una mena d'avantpassat d'allò que el mateix Pons va anomenar pop metafísic.

També m'ha agradat molt "Darrera una revista" (Primavera Labels), dels enyorats Antònia Font, a mans de Miqui Puig i l'Original Jazz Orquesta del Taller de Músics. Una gravació que ve de lluny, de quan el cantant i compositor de l'Ametlla del Vallès i la formació barcelonina van sumar esforços a Canciones que hacen bum, un espectacle de versions però sobretot un cant d'amor a la pròpia música. Aquesta peça la van gravar precisament per presentar el projecte, i des d'aleshores no s'havia tornat a escoltar. Benvinguda sigui doncs aquesta ocasió de retrobar-nos amb el Puig més etern i assolellat.

I malgrat tractar-se d'una gravació publicada ja com a single abans d'iniciar-se el confinament, no em vull deixar la versió en castellà que Medalla han realitzat del "Silver Machine" de Hawkwind –titulada "Monopatín" (Primavera Labels)-. Un dels grans himnes de l'space rock, transportat a les coordenades habituals dels barcelonins. Rock de guitarres urgent, enrabiat i hereu dels 90. No és el primer cop que Medalla reten homenatge a Hawkwind. El seu tema "Máquina de plata" ja era una picada d'ullet a la peça que ens ocupa ara mateix.

El Petit de Cal Eril al Cuarentena Fest

L'actuació d'El Petit de Cal Eril, ahir al Cuarentena Fest.

Hi ha qui treu el màxim profit de les tecnologies quan es tracta d'oferir un concert confinat a casa. Com per exemple El Petit de Cal Eril, que ahir va actuar al Cuarentena Fest amb tota la banda que sol acompanyar-lo habitualment. L'alter ego de Joan Pons i la resta del grup, tocant cadascú des de casa però perfectament sincronitzats i amb la pantalla partida, presentant aquell "Energia fosca" (2019, Bankrobber) que, més enllà de ser un dels grans discos publicats per aquestes latituds durant el passat exercici, es pot contemplar ja com una de les obres de referència del de la Segarra. Poden vostès recuperar el concert al web del propi Cuarentena Fest.

El Petit de Cal Eril - "Energia fosca" (2019)

Enguany es commemora el desè aniversari d'"I les sargantanes al sol" (2009), el debut discogràfic d'El Petit de Cal Eril i el punt de partida d'una de les trajectòries més prolífiques i alhora imprevisibles que ha contemplat l'indie català durant tot aquest temps. Si fa deu anys l'alter ego de Joan Pons es postulava com un dels arquitectes d'una mena de nou folk que tant podia beure de referents foranis (i contemporanis) com de la lisèrgia nostrada d'un Pau Riba, a aquestes alçades pot presumir d'encapçalar tot un moviment que ell mateix va batejar com a pop metafísic i, el més important, de publicar discos que sonen a ell i només a ell.

Aquest "Energia fosca" suposa un nou cop de timó en una discografia que no ha trepitjat mai dos cops seguits allà mateix i que, si per una cosa ha destacat, és per l'ànim constant de superar els propis límits i descobrir nous paisatges sonors. Si "La força" (2016) i l'anomenat disc triangular (2018) apuntaven en múltiples direccions alhora que resumien d'alguna manera tot el ventall discursiu del seu autor, aquestes vuit pistes enllacen el misteri metafísic i el dubte existencial amb acabats d'alta sofisticació que assenyalen nous horitzons a curt termini.

Dit això, "Energia fosca" no deixa de ser un dels discos de naturalesa més immediata que mai ha arribat a lliurar el de la Segarra. Peces com "Sento", "Ets una idea", "Pols" o "El sentit de les coses" són de les que fan més plàcid qualsevol trajecte per carretera i alhora fan companyia durant les últimes hores de sol en qualsevol festival a l'aire lliure que els pugui venir al cap. Cançons que es poden emmirallar perfectament en les obres més recents de The War On Drugs, Ryan Adams o Mac DeMarco, però per damunt de tot parlen amb veu pròpia i reclamen espai per a elles soles. I arguments de pes que fan d'"Energia fosca" una de les obres imprescindibles d'El Petit de Cal Eril.

Més informació:
El Petit de Cal Eril   /   Bankrobber

El videoclip cinematogràfic d'El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal eril viu una de les etapes més fèrtils creativament parlant de la seva ja considerable trajectòria. Tot just finalitzada la gira de presentació del celebrat àlbum triangular (2018), l'alter ego de Joan Pons ja en té a punt la continuació. Un nou disc que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber i del qual avança aquesta mateixa setmana un primer single, "Sento", que segueix les coordenades habituals d'allò que el propi Pons i el seu bon amic Ferran Palau han batejat com a pop metafísic. El presenta amb un videoclip d'estètica cinematogràfica, rodat gairebé en pla seqüència i amanit amb alguna sorpresa.

Da Souza - "Futbol d'avantguarda" (2018)

Els mallorquins Da Souza se n'han anat fins a La Segarra per a gravar el seu tercer disc llarg a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Unió intergalàctica sense precedents que ha donat com a resultat un àlbum de pop brillant i lluminós en tots els sentits, "Futbol d'avantguarda" (2018, Famèlic). Tota una col·lecció de cançons que mantenen en primer terme la sensibilitat melòdica de la banda que encapçala Lluís Cabot i, a la vegada, l'impregnen d'aquelles essències orgàniques pròpies de l'univers de Pons. Escoltin-lo a Bandcamp.

El disc triangular d'El Petit de Cal Eril (2018)

El nou disc d'El Petit de Cal Eril no té un títol que es pugui escriure amb lletres. El seu títol és un símbol, un triangle, que farà que a la llarga l'anomenem àlbum triangular o disc del triangle de la mateixa manera que ens referim a "The Beatles" com a disc blanc. Un detall que no és gratuït en absolut, perquè el nou disc d'El Petit de Cal Eril són en realitat tres discos en un. Tres ep's gravats en tres moments, tres entorns i tres circumstàncies diferents, cada un d'ells amb tres cançons, aplegats ara sota el paraigües triangular i presentats en dos formats diferents. El primer, un disc compacte que intercala els nou temes i en respecta les respectives posicions als ep's en qüestió -per exemple, la pista 2 no és el segon tall del primer ep sinó el primer tall del segon ep-. El segon, una capsa d'edició limitada a 300 còpies numerades amb els tres ep's en vinil i una làmina pintada a mà -sí, també inclou descàrrega digital-.

Els tres ep's es van gravar durant el tram final de la gira de presentació de l'anterior disc de l'alter ego de Joan Pons, "La força" (2016, Bankrobber). Una gira que va servir al de la Segarra per a consolidar una de les bandes d'acompanyament més sòlides i sorprenents que mai li han arribat a cobrir les espatlles. Quatre músics -teclat, baix i, atenció, dues bateries- que juntament amb Pons van redefinir nit rere nit el repertori i pel camí van establir una química d'allò més especial. La mateixa que s'ha produït als tres estudis on es van gravar les peces d'aquest disc triangular. I al marge dels formats, si hi ha una diferència substancial entre els darrers dos treballs d'El Petit de Cal Eril, probablement es trobi en el fet que "La força" era un disc d'autor i aquest triangle és un àlbum de banda amb totes les conseqüències.

La primera part del disc es va gravar durant el mes de maig al Mas Franch de Sant Feliu de Pallerols. La segona al Teatre de Cal Eril, centre d'operacions habitual de Joan Pons. I la tercera i última als estudis Figure 8 de Brooklyn, Nova York. Les primeres tres cançons tenen les seves arrels en la vessant més folk d'El Petit de Cal Eril -la inicial "Tot el que has estat" té un deliciós aire a Iron & Wine-. Les del segon ep, en canvi, s'acosten a registres més pop -atenció a les tonalitats clarobscures de "Com puc saber el que penses"-. I els tres talls més recents flirtegen amb el rock i la psicodèlia -"Més val que guardis bé el que saps" hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de Neil Young-. I el conjunt de l'obra torna a situar El Petit de Cal Eril com una de les propostes més atrevides i a la vegada coherents del panorama independent català dels nostres dies.


Més informació:
El Petit de Cal Eril  /  Bankrobber

Entrevista a El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal Eril tancarà gira aquest dijous (20,30h) a la sala Apolo. Una vetllada que promet ser d'allò més especial i una bona ocasió per a celebrar una vegada més aquest tros de disc que és "La força" (2016, Bankrobber). Per anar obrint boca, Brubaker recupera aquesta entrevista que un servidor li va fer mesos enrere al B-Magazine.

EL PETIT DE CAL ERIL: “La gràcia de la música és que cadascú en faci la seva interpretació”

Joan Pons (El Petit de Cal Eril) - Foto Román Yñan.

El quart disc d’El Petit de Cal Eril trenca amb la dinàmica costumista de “La figura del buit” (2013) per a abraçar les textures orgàniques i introspectives de “Vol i dol” (2010). Però que ningú s’esperi fórmules ni repeticions. “La força” (2016, Bankrobber) és un dels treballs més eclèctics i complexos mai concebuts per l'alter ego de Joan Pons. Un àlbum de múltiples capes i obert a infinites interpretacions. Ell mateix va explicar a un servidor com va començar-lo a concebre en una cabana aïllada “a les profunditats de la centralitat de Lleida”. Ja poden llegir l'entrevista a B-Magazine.

Cites destacades:

*"La gràcia de la música és que cadascú en faci la seva pròpia interpretació".

*"'La força' és el disc més difícil que he fet per a l'oient. No entra a la primera, si hi vols connectar l'has d'escoltar diversos cops".

*“Sempre recordaré els discos que més m’han costat, aquells on he anat entrant i descobrint poc a poc, no pas els que he acabat avorrint després d’escoltar-los tres cops”.
*“Si vols experimentar un disc no pots anar-lo a escoltar a internet, l’has de tenir”.

In_Cult: "Pauls Planet" (2013)

Paul Fuster és antisistema. No es passa el dia llançant proclames incendiàries ni es perd en discursos pamfletaris, però és antisistema. I ho és perquè viu fora del sistema, i de passada evidencia que fer-ho és possible. Es manté al marge de la societat de consum, construint-se ell mateix instruments musicals i mitjans de transport com bicicletes o furgonetes, no aspirant a res que no li sigui imprescindible per viure i entenent la seva música com una expressió vital i no com una mercaderia. Per això rebutja ofertes de festivals i és capaç de passar-se dos mesos girant per Catalunya en bicicleta, defugint els escenaris convencionals i arribant a racons sovint exclosos dels circuits de música en directe. El llargmetratge "Pauls Planet" (2013), d'Aleix Barba i Marc Sirisi, documenta aquesta gira amb testimonis del propi Fuster i de gent del seu entorn com Xarim Aresté o Joan Pons (El Petit de Cal Eril). És aquest últim qui augura que gires com aquesta són "el futur de la música". I no va mal encaminat. A falta de locals on expressar-se, caldrà buscar sales d'estar, garatges i espais recuperats. Davant d'un panorama tan massificat com estancat, la millor sortida és la proximitat i el contacte de tu a tu amb el públic. Amb una indústria en hores baixes i unes subvencions oficials que s'aprimen, no queda més remei que recórrer a l'autogestió i el Do It Yourself. Quan el sistema no funciona, viure'n al marge pot ser una bona manera de transformar-lo. Paul Fuster n'ha donat un bon exemple.

"Pauls Planet" es va projectar la nit passada a la NAUB1 de Granollers, en el marc de les jornades d'agitació cultural In_Cult que organitza el col·lectiu L'Esquerda. Poden consultar la resta de la programació aquí.

Cançons sense mastegar

"De jove escoltava NOFX, Bad Religion i coses així. Després Refused i bandes de hardcore; milions d'aquestes, i les de Barcelona dels noranta. Cassetes de mil bandes d'aquí". Joan Pons (El Petit de Cal Eril) explica com va entrar a la música a través del punk, i de passada ens recorda el pes que el hardcore va tenir en la formació de l'escena indie catalana tal i com la coneixem avui. Ho fa en una entrevista que condueix Jordi Bianciotto i que Rockdelux publica aquest mes d'abril, i on també explica per què no li agrada parlar de les seves cançons amb la premsa. "Crec que faig una putada a l'oient. Jo prefereixo descobrir quelcom i que ningú em digui què haig de pensar. Quan vull que s'entengui, ja s'entén. I si no, és perquè no vull que s'entengui, i que la gent pensi el que vulgui. Mastegar massa les coses els resta màgia i profunditat". Bob Dylan va dir fa molts anys quelcom semblant. I hi estic totalment d'acord. Demanar-li a un músic que expliqui de bones a primeres el significat d'una cançó en una entrevista, és com demanar-li a un director de cinema que expliqui el final d'una pel·lícula. I implica que el periodista de torn no ha entès que la música -com qualsevol expressió artística- requereix un procés d'anàlisi i reflexió que va més enllà del fet de gaudir d'una melodia. "Al llegir una entrevista d'algú, el que menys m'interessa és quan parla de la seva obra. Aquell llibre de Tom Waits, per exemple, està molt bé: parla del que vol, del bar, de la cambrera, dels cotxes que li agraden, i d'aquesta manera em faig una idea del seu disc", afegeix Pons. El Petit de Cal Eril acaba d'editar "La figura del buit", amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!) a la producció.