Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

20 anys sense Layne Staley

Layne Staley (1967-2002)

Va morir la mateixa data que el seu veí i contemporani Kurt Cobain, tot i que vuit anys més tard. Una altra història amb final tràgic que posava punt i final a una de les bandes essencials del rock dels 90. Es commemoren avui dues dècades del traspàs de Layne Staley, vocalista d'Alice In Chains i màrtir de la generació grunge. El drama de l'artista torturat que se n'anava tot deixant un bonic cadàver. L'ànima sensible que havia cantat alguns dels versos més colpidors de la seva generació –es diu de seguida, tenint en compte que parlem dels 90 i del grunge-. Se'l troba molt a faltar.

Jerry Cantrell - "Brighten" (2021)

No jutjaré a aquestes alçades, perquè no té sentit ni hi tinc cap dret, que una banda com Alice In Chains segueixi endavant malgrat l'absència d'un dels seus components clau. Fins i tot puc arribar a apreciar els discos que els nord-americans han gravat des de la mort de Layne Staley, però porto ben bé dues dècades sense seguir de prop la seva trajectòria i dubto que mai més ho torni a fer. Suposo que per mi AIC es van acabar aquell fatídic abril de 2002. Molt més interessant em va semblar, en canvi, l'anunci d'un nou àlbum en solitari de Jerry Cantrell en ple 2021.

Un "Brighten" que va sortir del forn la tardor passada, gairebé dues dècades després del traspàs d'Staley i de la publicació del seu predecessor, aquell "Degradation Trip" (2002) que explorava els racons més foscos i desolats de l'existència humana –disc depressiu per vocació, hauria estat devastador per ell mateix però ho va resultar encara més en plena ressaca de la mort del vocalista-. Reforçat a l'estudi per vells coneguts com Duff McKagan, el de Tacoma es presenta en aquesta ocasió més serè però igual d'inspirat que fa vint anys. I ho fa amb un àlbum que serà o no el successor de "Degradation Trip", però manté molt més que el tipus.

Escalfa motors amb el rock pantanós i claustrofòbic d'un "Atone" que bé podria haver gravat amb la banda mare. La peça titular i el mig temps "Prism of Doubt" aixequen els ànims i es perfilen com a hipotètics hits radiofònics perduts de l'era alternativa. I els aires country de "Black Hearts and Evil Done" i "Dismembered" obren la porta a tot un ventall de noves possibilitats per al seu autor si es decideix a reprendre sense reserves una carrera en solitari que bé mereixeria una segona oportunitat. Atenció a la calma tensa d'un "Siren Song" que tampoc hauria desentonat al disc desendollat d'AIC.

Alice In Chains - "Rainier Fog" (2018)

Reconec que no havia seguit de prop la trajectòria d'Alice In Chains des de la mort de Layne Staley. Que escoltar la banda de Seattle sense aquesta peça clau del seu engranatge em feia molta mandra i que per això no m'havia acostat fins ara a cap dels discos que la formació ha enregistrat amb William DuVall. Però aquests últims dies m'he decidit finalment a donar una oportunitat al seu darrer treball, el recent "Rainier Fog" (2018), després de llegir crítiques força entusiastes en diversos mitjans especialitzats. I m'ha sorprès molt positivament la manera com els nord-americans es mantenen fidels a les seves essències sense anclar-se en un passat que d'alguna manera sembla superat. Peces com "Red Giant", "Drone" o la pròpia "Rainier Fog" poden no estar a l'alçada dels títols més totèmics del combo, però mantenen el tipus i segueixen passant la mà per la cara de tots els projectes de temporada que durant el que portem de segle han provat d'usurpar l'esperit original de la banda. Òbviament se'm seguirà fent estrany pensar en Alice In Chains sense Layne Staley, però entenc que la maniobra que han realitzat Jerry Cantrell i companyia es troba molt més a prop dels AC/DC de Brian Johnson que dels Queen d'Adam Lambert.