Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

Henri Paul Tortosa (1959-2023)

HENRI PAUL TORTOSA
(1959-2023)

Ha mort el guitarrista francès –nascut a Algèria- Henri Paul Tortosa, veterà de l'òrbita punk que es va passar una temporada llarga –des de finals dels 70 i fins ben entrats els 80- tocant amb la banda d'acompanyament de Johnny Thunders –se'l pot escoltar en discos com "So Alone" (1978) o "Que Sera Sera" (1985)-. També va militar en formacions com Les Intouchables i va treballar amb Stiv Bators, Phil Lynott, Steve Marriott, Sid Vicious o Mink DeVille, entre d'altres.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

Timo Kaltio (1960-2021)

TIMO KALTIO

(1960-2021)

Un d'aquells il·lustres secundaris que mai han destacat però sempre han estat al peu del canó, Timo Kaltio va ser roadie dels seminals Hanoi Rocks i va arribar a militar a la banda com a baixista durant la seva ultimíssima etapa. Després de la marxa de Michael Monroe i la dissolució del grup, va formar The Cherry Bombz juntament amb els guitarristes Andy McCoy i Nasty Suicide –també amb Terry Chimes, exbateria de The Clash que havia entrat a Hanoi Rocks després de la mort de Razzle-. Posteriorment va treballar, com a baixista però també com a guitarrista, amb figures com Johnny Thunders, Izzy Stradlin o el propi Nasty Suicide, amb qui va formar Cheap and Nasty el 1990. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

Walter Lure (1949-2020)

WALTER LURE

(1949-2020)

Si Johnny Thunders i els seus Heartbreakers van esdevenir sense ni tan sols proposar-s'ho el pont a priori impossible entre les escenes de Londres i Nova York en plena tardor punk de 1977, "L.A.M.F." (1977) es pot contemplar com una de les expressions més genuïnes i incorruptibles del punk rock en la seva concepció més primària i essencial. Ens ha deixat Walter Lure, guitarrista de la banda i últim supervivent de la formació que va enregistrar el plàstic en qüestió. També coautor de perles com "All by Myself" o "One Track Mind".

40 anys de "So Alone"

Òbviament hi van tenir a veure determinats mals hàbits, però tot i així costa d'entendre que Johnny Thunders no esdevingués una figura capdavantera de la incipient New Wave després d'haver lliurat un àlbum com "So Alone" (1978). El seu primer disc en solitari si no comptem "L.A.M.F.", editat un any abans sota el paraigües dels Heartbreakers, i amb tota probabilitat l'obra més rodona que mai va arribar a signar al marge dels New York Dolls.

Deu pistes que celebraven sense reserves el rock'n'roll en la seva concepció més urbana, decadent i maleïda, enregistrades per Thunders durant el seu exili londinenc però evocadores dels baixos fons novaiorquesos on el seu autor havia gairebé inventat allò que s'anomenaria punk rock. Especialment "You Can't Put Your Arms Around a Memory", un exercici de corrosiu i terminal blues rock que esdevindria un dels títols més reconeguts del nord-americà -Giant Sand, Guns N'Roses i Ronnie Spector tenen en comú el fet d'haver-lo versionat-.

També destacava la inclusió de "(Give Him a) Great Big Kiss", el clàssic de les Shangri-Las que Thunders ja havia versionat amb els New York Dolls, així com una relectura de "Subway Train", un tema original que també havia enregistrat prèviament amb els propis Dolls. Sense desmerèixer, és clar, les potents revisions de "Pipeline", l'icònic instrumental surfer dels Chantays, i "Daddy Rollin' Stone", un rhythm & blues d'Otis Blackwell on el novaiorquès compartia tasques vocals amb tots uns Phil Lynott i Steve Marriott.

Els líders de Thin Lizzy i Humble Pie formaven part d'una llarga llista de músics de sessió on figurava un segment important del bo i millor de l'escena londinenca del moment -Peter Perrett, Chrissie Hynde, Paul Cook, Steve Jones, Paul Gray o el productor Steve Lillywhite, entre d'altres-, a més de Walter Lure i Billy Rath, guitarrista i baixista dels Heartbreakers respectivament. "So Alone" va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys a través de Track Records -el segell impulsat pels exmànagers de The Who, Kit Lambert i Chris Stamp-.