50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

50 anys de "Led Zeppelin IV"

El primer cop que vaig escoltar "Stairway to Heaven" va ser en un d'aquells bootlegs que dècades enrere es solien a les benzineres per 500 pessetes en cassette. Jo devia tenir 12 o 13 anys, havia llegit sobre Led Zeppelin en alguna revista que corria per casa i em vaig comprar l'artefacte en qüestió amb el que devia tenir estalviat d'alguna setmanada. La qualitat del so no era la més òptima, al capdavall parlem d'un bootleg, però tota la cara a de la cinta en qüestió, amb peces com "Black Dog" o "Immigrant Song", ja em va posar les piles. Quan vaig arribar a la cara b i van començar a desfilar aquells vuit èpics minuts –crec que en aquella versió n'era algun més- on literalment hi passava de tot, simplement vaig al·lucinar.

Va haver de passar ben bé un any fins que una companya de classe em va deixar un altre cassette on hi tenia gravada la versió d'estudi. L'original, la que havia batut tota mena de rècords al seu dia i que una emissora radiofònica havia punxat de forma ininterrompuda durant no sé quantes hores seguides quan va morir John Bonham. Aquella companya de classe em va explicar que la cinta en qüestió l'havia gravat directament d'un vinil dels seus pares, que de petita –aquesta expressió adquireix un altre significat quan tens 14 anys- solien posar-li la peça més emblemàtica dels Zeppelin com a cançó de bressol quan se n'anava a dormir. Aquella noia era diferent de la majoria de persones amb qui solia relacionar-me a l'escola i a l'institut, amb tot allò que implica el concepte diferent en el millor sentit, i quan em va explicar aquest detall vaig entendre moltes coses.

"Stairway to Heaven" és la joia de la corona del que possiblement sigui el disc més definitiu de la banda britànica. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, oficialment amb títol homònim si bé popularment se'l sol anomenar "Led Zeppelin IV" o fins i tot "Four Symbols", en referència als quatre símbols que apareixien a la carpeta interior de l'àlbum en representació de cada component del grup. Un dels plàstics més venuts i una de les obres més celebrades de la història del rock i la música pop. Un treball tan monumental, que fins i tot aquells que preferim la cruesa dels primers dos –o tres- àlbums del quartet ens rendim de forma incondicional davant dels seus arguments.

Unes cançons entre les quals destaca l'èpica de la citada "Stairway to Heaven", vuit minuts que desafien etiquetes que van del folk rock al rock dur i el heavy metal passant pel rock progressiu, que comencen amb la boirina dels Zeppelin més orgànics i culminen amb la guitarra de Jimmy Page fent saltar espurnes mentre Robert Plant es proclama d'una vegada per totes com una de les grans divinitats de la iconografia rockera de tots els temps –de la denúncia per plagi d'Spirit millor no en parlem, que no en trauríem l'aigua clara i a aquestes alçades poc sentit té donar-hi més voltes-. Però entre les quals figuren també altres peces igualment essencials per entendre el llegat de Led Zeppelin.

Començant per la també citada "Black Dog", robust i dinàmic exercici de blues rock monolític i lasciu com ell sol. L'inici de la cara a per la porta gran, seguit de la igualment infal·lible i canònica "Rock and Roll". Un títol que ho diu tot de bon principi, un homenatge a les essències fundacionals de tot un gènere a ritme, sí, de bon i visceral rock'n'roll amb tot un Ian Stewart al piano. Segueix el misteri folk de "The Battle of Evermore", amb l'oportuníssima Sandy Denny com a vocalista convidada i línia directa amb les coordenades acústiques explorades un any abans a "Led Zeppelin III". També el pas previ al crescendo d'"Stairway to Heaven", que culmina majestuosament la primera cara del disc.

La cara b l'enceta l'hipnòtic piano elèctric d'un John Paul Jones que ja començava a mirar molt més enllà de les quatre cordes. És l'inici de "Misty Mountain Hop", un entremaliat exercici de blues rock psicodèlic que deixa pas al hard rock d'alta tensió de la polirítmica "Four Sticks". Pas previ al folk malencònic de "Going to California" i, ja per acabar, al blues corrosiu –i expansiu- de "When the Levee Breaks". Una vella cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie, reinterpretada pel quartet britànic en clau monolítica i claustrofòbica, opressiva en ocasions, obrint un camí que arriba fins als Black Keys i més enllà. Una de les pistes que millor defineixen l'essència dels Zeps, juntament amb la pròpia "Stairway to Heaven". I el final d'una de les obres fonogràfiques més capitals que mai s'han arribat a publicar.

Barry Ryan (1948-2021)

BARRY RYAN
(1948-2021)

Admeto que vaig descobrir "Eloise" amb la veu de Tino Casal. I que posats a triar-ne una versió definitiva, em quedo amb la de The Damned. Però l'original és la de Barry Ryan, aquell cantant anglès que durant la recta final de la dècada dels 60 i de la mà d'aquesta contagiosa joia de pop barroc composta pel seu germà bessó, Paul Ryan, va conquerir les llistes d'èxits de mig planeta. Entre els músics de sessió que el van acompanyar a l'estudi, uns Jimmy Page i John Paul Jones en via de constituir Led Zeppelin aquell mateix 1968.

Melodramàtica, elegant, sofisticada, dinàmica com ella mateixa, "Eloise" va suposar l'escalada de Ryan fins a dalt de tot però també va esdevenir el far a partir del qual es guiaria tota la seva trajectòria: mai més tornaria a brillar d'aquella manera en termes comercials i pocs es recorden del que va fer a partir d'aleshores, i això que de bones cançons en va seguir gravant. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys, després de tota una vidad dedicada a la música però també a disciplines com la fotografia.

50 anys de "Led Zeppelin III"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Led Zeppelin III". El tercer àlbum de Led Zeppelin, i un plàstic al qual la crònica pop sol referir-se com el disc acústic del quartet londinenc. Una afirmació que és certa a mitges. Si bé és veritat que els britànics van experimentar en aquest treball amb la instrumentació acústica i van incorporar al seu discurs registres com el folk més campestre, també ho és que bona part dels seus solcs contenen passatges rocallosos i descàrregues elèctriques com els que havien definit les dues obres precedents.

Jimmy Page i Robert Plant van començar a compondre al repertori que acabaria conformant "Led Zeppelin III" durant les gires cada cop més mastodòntiques que havien seguit a la publicació de "Led Zeppelin II" (1969). Eren els dies en què el quartet s'estava consolidant com una de les bandes més grans de la seva generació, i un cop finalitzats els compromisos en directe Page i Plant –juntament amb John Bonham i John Paul Jones- van decidir retirar-se als paisatges bucòlics de la Gal·les rural, i més concretament a la finca de Bron-Yr-Aur, a la recerca de calma i inspiració. Va ser així com es van aproximar fins a coordenades més orgàniques i feréstegues de les explorades fins aleshores.

El disc s'obre amb un contundent i aclaparador exercici de monolític hard rock, "Immigrant Song". Una peça que va esdevenir des del minut zero un dels pilars del repertori de Led Zeppelin, i tot seguit deixa pas al folk psicodèlic de "Friends". "Celebration Day" recupera injecció elèctrica i nervi rocker. "Since I've Been Loving You" invoca el blues més nocturn de Texas i –sobretot- Chicago alhora que connecta el quartet amb la naturalesa de club dels seus inicis com a extensió dels Yardbirds. I "Out on the Tiles" presumeix sense reserves de la musculatura hard rock marca de la casa.

És a la cara b on més es manifesta la inspiració orgànica adquirida a Bron-Yr-Aur. Començant per un "Bron-Yr-Aur Stomp" que juga amb les formes més pantanoses i primitives del blues i un "Tangerine" que avança ferm sobre la bateria de Bonham enmig de la boirina estructural de la guitarra de Page i els murmuris de Plant. "Gallows Pole" i "Hats Off to (Roy) Harper" –homenatge a Roy Harper, bon amic de la banda i font d'inspiració en aquest treball- deriven de peces tradicionals i responen a la controvertida habilitat del grup a l'hora de fer-se seves composicions alienes. I l'exotisme de "That's the Way" perfila algunes de les aventures que Plant emprendria ja en solitari en dècades posteriors. Si una banda podia posar tot això en una mateixa obra i en aquell moment, amb tota probabilitat era la que ens ocupa.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Documental sobre els primers anys de Led Zeppelin

Led Zeppelin - Foto Chris Walter/WireImage/Getty.

A aquestes alçades és molt poc probable que els supervivents de Led Zeppelin tornin a enfilar-se junts a un escenari ni que sigui de forma esporàdica. Però Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones no han volgut deixar passar l'ocasió de celebrar el cinquantenari de la banda, que va formar-se a finals de 1968 i va publicar els seus primers dos discos el 1969. El cas és que al llarg d'aquest 2019 s'estrenarà un nou documental que preveu aportar llum als primers anys de la formació, els que separen la que havia de ser una mena de reencarnació dels Yardbirds del meteòric ascens que el quartet va protagonitzar en ambdós costats de l'Atlàntic. I que, com a novetat, s'hi han implicat els propis implicat Plant, Page i Jones, que mai abans havien participat plegats en un projecte d'aquestes característiques. Dirigida per Bernard MacMahon, la cinta encara no té títol però sens dubte augura bones sensacions.

50 anys de "Led Zeppelin"

No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els hipnòtics sis minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.

La fugida endavant de Robert Plant

El 10 de desembre de 2007, Led Zeppelin van oferir el seu primer concert en dècades a l'O2 Arena de Londres. I també el que probablement va acabar essent el del seu comiat definitiu. Phil Alexander, editor en cap de Mojo, firma a l'edició de desembre de la revista britànica un extens article sobre l'abans i el després del concert que més expectació ha generat en tota la història del rock -vint milions de persones de tot el món van participar al sorteig de les 18.000 entrades que es van posar a la venda, a un preu de 125 lliures esterlines per cap-. I ho fa entrevistant-ne els quatre protagonistes. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i Jason Bonham. I una vegada més queden en evidència les diferències entre Plant i Page. Diferències que van molt més enllà de l'àmbit musical o personal. Diferències pel que fa a l'actitud vital. Mentre Page accepta amb resignació que probablement el Zeppelin no torni a volar mai més, Plant explica el per què d'una trajectòria que li ha permès explorar facetes que van molt més enllà de la del Golden God -sense anar més lluny, durant els darrers anys ha protagonitzat moments artísticament gloriosos al costat de gent com Alison Krauss o Band Of Joy- i, sobretot, el per què de la seva negativa a viure de la nostàlgia. "Crec que el concert va ser increïble, però aquell no acabava de ser jo", reconeix el cantant -que, sense trampa ni cartró i adaptant les línies vocals als seus actuals registres, va oferir una actuació tan brillant com la dels seus companys-. "Hi hauria d'haver un codi de bones pràctiques per a qualsevol músic: has de fer quelcom que el públic no s'esperi de tu", sentencia per a resumir per què actualment pot oferir molt més fora que dins de Led Zep. Després d'aquell concert , i mentre els seus companys celebraven una nit rodona amb alguna festa exclusiva, Plant va fugir de l'O2 i es va perdre en la nit londinenca, refugiant-se en un punt de venda de kebabs a Chalk Farm. "Simplement volia marxar i prendre'm sis ampolles de Keo, mitja ampolla de vodka i despertar-me en un altre món, evadir-me d'aquell ambient condescendent i especulatiu que començava a respirar-se", confessa. El concert de Led Zeppelin a l'O2 s'ha editat recentment en dvd sota el títol de "Celebration Day" i és altament recomanable per a qualsevol que vulgui veure una banda pletòrica interpretant per última vegada un repertori vertiginós.