Chris Dreja (1945-2025)

Ha mort Chris Dreja, guitarrista rítmic dels Yardbirds, i en última instància baixista d'una de les bandes que van definir el rhythm & blues britànic dels 60 i tot allò que se'n va derivar, que no és poc. L'home que va cobrir les espatlles a Clapton, Beck i Page, i que finalment va formar part de la base rítmica que va sostenir els duels que es van arribar a marcar aquests dos últims durant un període de temps tan breu com intens. Després es va dedicar a la fotografia, arribant a immortalitzar imatges icòniques dels inicis de Led Zeppelin, quan el quartet encara era una extensió de la nissaga Yardbirds.

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.

Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.

50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

Shapes of Things

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Em referia ahir a la necessitat d'aturar-se a mirar els núvols de tant en tant. De no ser productiu en el sentit capitalista del terme. O, dit d'una altra manera, de lliurar-se un mateix a aquell noble art que aquesta societat nostra anomena perdre el temps. Ahir a la tarda hi vaig dedicar una estona des del parc del Falgar de les Franqueses del Vallès, i em van meravellar les formes que dibuixaven a l'aire una colla de núvols que convidaven a fer volar la imaginació –i que em van fer venir al cap la cançó "Shapes of Things", dels Yardbirds-.

Top Topham (1947-2023)

TOP TOPHAM
(1947-2023)

Abans de Jimmy Page, Jeff Beck i Eric Clapton hi va haver Top Topham. El guitarrista solista original dels Yardbirds, que va deixar el grup per imperatiu patern quan aquest tot just començava a alçar el vol –al seu lloc hi va entrar Clapton i la resta és història-. No li va saber greu, ni tan sols quan els seus excompanys van situar-se a l'avantguarda del rock britànic. De fet, en una ocasió va arribar a declarar que no l'havia convençut l'evolució artística del combo més enllà del blues fundacional, i que ell mateix n'hauria acabat marxant per diferències artístiques –sí, tal com va fer Clapton-.

El guitarrista no va arribar a gravar mai amb els Yardbirds, però en anys posteriors va fer de músic de sessió i el 1968 va publicar un àlbum amb el seu propi nom, "Ascension Heights", una notable col·lecció de perles instrumentals a mig camí del rhythm & blues i el soul més greixós. Retirat de la indústria musical per motius de salut, va treballar com a interiorista i pintor durant bona part de la seva vida. El 1988 va formar una banda de blues amb Jim McCarthy, bateria dels Yardbirds, i el 2013 es va reincorporar breument a la banda mare en substitució de Chris Dreja –en va tornar a marxar el 2015-.

Topham ha mort a l'edat de 75 anys, a pocs dies del traspàs de Jeff Beck.

Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.

50 anys de "Led Zeppelin"

No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els hipnòtics sis minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.

Les confessions de Jimmy Page

"No teníem prosperitat, però no ens feia falta, més enllà de la necessitat de comprar una guitarra. Comprar una guitarra era com somiar amb un Cadillac. Era quelcom que podies veure als discos de Gene Vincent and The Blue Caps o als de Buddy Holly. Buddy Holly va venir a tocar el 1958. No tenia diners per a comprar-me l'entrada. Hauria après tant en una sola tarda... A qui sí que vaig veure va ser a Jerry Lee Lewis. Va ser quelcom molt tribal. No era un guitarrista, era pianista. Però l'essència es trobava en allò que representava". Jimmy Page explica com va entrar en contacte amb el rock'n'roll a l'Anglaterra de finals dels 50. Una Anglaterra de postguerra on començaven a formar-se genis com Jeff Beck, Keith Richards, Eric Clapton o el propi Page. Les declaracions corresponen a una entrevista que David Fricke va fer al guitarrista de Led Zeppelin per a Rolling Stone, i que l'edició espanyola de la revista publica aquest mes de gener. Una maratoniana conversa -vuit hores repartides en dos dies- en què Page parla de tot i més: dels seus dies com a músic de sessió, dels Yardbirds, dels inicis de la banda de la seva vida, dels excessos, dels escàndols, de la seva afició a l'ocultisme, del concert de reunió a l'O2 i d'un futur sense Led Zeppelin.






Audio: "Black Dog" - Led Zeppelin