Pete Brown (1940-2023)

PETE BROWN
(1940-2023)

Exponent de la poesia beat al Regne Unit, a Pete Brown se'l recordarà també per les seves connexions melòmanes. Va encapçalar diverses bandes –Pete Brown & His Battered Ornaments, amb un jove Chris Spedding, Pete Brown & Piblokto! i The First Real Poetry Band, amb John McLaughlin-, va girar amb Davey Graham i va treballar amb altres pesos pesants com Graham Bond. Però la seva petjada més gran en l'àmbit musical va venir de la mà de Cream. Va ser amic tant d'Eric Clapton com de Ginger Baker i Jack Bruce, tot i que va ser amb aquest últim amb qui més bona sintonia va tenir en termes artístics. El trio va requerir els seus serveis com a lletrista, i és coautor d'algunes de les seves cançons més populars, com ara "I Feel Free", "Sunshine of Your Love" i "White Room". Ha mort a l'edat de 82 anys.

El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge

Remei de Ca la Fresca.

10è ANIVERSARI PAHC BAIX MONTSENY

Parc Sax Sala, Sant Celoni

4 de juny de 2022

Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.

La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).

Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".

Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.

Leslie West (1945-2020)

Foto Jorgen Angel / Getty Images.

LESLIE WEST

(1945-2020)

A Leslie West se l'hauria de reivindicar amb molta més freqüència. El seu pas per The Vagrants va suposar un dels capítols més injustament infravalorats del rock de garatge nord-americà de la dècada dels 60 i de la nissaga Nuggets en general. I al capdavant de Mountain no tan sols va posar part de les bases del rock dur i el heavy metal que es desenvoluparien durant la dècada dels 70, sinó que va signar himnes com "Mississippi Queen" –la peça que encetava el seu monumental disc de debut, "Climbing!" (1970)- i es va envoltar de figures com el mateix Felix Pappalardi, línia directa amb uns Cream de qui pràcticament va prendre el relleu.

Vaig tenir el gust de veure'l en directe el maig de 2004 a la sala Bikini, amb Del Bromham (Stray) com a artista convidat i presentant un àlbum de versions, "Blues to Die For" (2003), que em va semblar magnífic aleshores i m'ho segueix semblant una dècada i mitja després. També van caure els clàssics de Mountain, per descomptat. Reconec haver-li perdut la pista durant els darrers anys, però segueixo tenint molt present aquella nit bevent Jim Beam amb cola mentre ell enfilava versions gairebé esquelètiques però intenses com elles mateixes –tan sols l'acompanyava un segon guitarrista- de "Mississippi Queen" i "Never in My Life". Que tornin a sonar ben fort a la seva memòria.

50 anys de "Layla"

Hi va arribar a haver qui es referia a Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de Derek and The Dominos.

Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie: Bobby Whitlock (veu i teclat), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com Cream o els propis Blind Faith.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb Tom Dowd als controls i el reforç de tot un Duane Allman a l'slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com "Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox), "Key to the Higwhay" o "Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com "Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.

Menció a part mereix la totèmica peça titular, "Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a Pattie Boyd, aleshores encara esposa de George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop. 

Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan "Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a "Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER

(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

50 anys de "Disraeli Gears"

"Disraeli Gears" (1967) va ser el segon disc de Cream, i l'àlbum on el power trio britànic va acabar de definir un discurs que superava els paràmetres del blues-rock per a abraçar la psicodèlia i posar les bases de gèneres com el rock dur. Va suposar també la unió de Jack Bruce (baix), Eric Clapton (guitarra) i Ginger Baker (bateria) amb el productor Felix Pappalardi, que continuaria treballant amb la banda fins al moment de la seva dissolució. I va servir a Clapton, ja consagrat com un dels grans guitarristes de la seva generació, per a destapar-se definitivament com a vocalista en peces com "Strange Brew" o "Sunshine of Your Love", on a més va signar un dels riffs més icònics de la història de la guitarra elèctrica. Tant l'una com l'altra van veure la llum en forma de singles i van contribuir a la popularització en ambdós costats de l'Atlàntic d'un àlbum on també figuraven títols tan destacables com "World of Pain", "We're Going Wrong" o "Tales of Brave Ulysses". Arguments de pes que van consolidar Cream com un fenomen global i "Disraeli Gears" com un dels plàstics més influents de la segona meitat dels 60. Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.