John Lydon, l'etern provocador

PUBLIC IMAGE LTD
Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat

21 d'octubre de 2023

Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.

Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.

Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".

La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.

En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.

Keith Levene (1957-2022)

KEITH LEVENE
(1957-2022)

Poca gràcia li deu haver fet a John Lydon que bona part dels titulars referents a la mort de Keith Levene es referissin a The Clash i no pas a Public Image Ltd. Sobretot tenint en compte que el seu pas per la banda de Joe Strummer havia estat gairebé testimonial, mentre la seva aportació a PiL va ser més que notable –potser, ben pensat, a Lydon sí que li deu haver fet una mica de gràcia tot plegat-. El guitarrista –i teclista- va ser membre fundador de tots dos grups, però el cert és que la seva història ja venia de lluny abans del punk i el post-punk.

Fan incondicional del rock progressiu –sí, aquesta dada provocarà més d'un creuament de cables-, es va dedicar a fer de roadie per a Yes abans d'entrar en contacte amb les bases de la imminent revolució de l'imperdible –una altra dada que alguns potser no acabaran de processar-. Va ser aleshores quan, diuen diverses fonts, va animar Strummer a deixar els 101ers i formar el que esdevindria The Clash. Hi va durar poc, i després de militar en projectes com The Flowers of Romance –amb uns encara desconeguts Sid Vicious i Viv Albertine, entre d'altres- va acabar a les files de PiL.

Va jugar un paper clau als primers temps de la banda, encarregant-se de les guitarres, els teclats i els sintetitzadors però també fent tasques de producció en obres com "First Issue" (1978), "Metal Box" (1979) o "Flowers of Romance" (1981) –aquest últim, batejat en honor del seu anterior grup-. Va deixar la formació el 1983 per diferències creatives amb Lydon, es va establir temporalment als Estats Units i va treballar –sovint com a productor- amb bandes de l'òrbita alternativa com uns joves Red Hot Chili Peppers-. També va iniciar la seva pròpia carrera solista –al seu primer àlbum, "Violent Opposition" (1989), hi van tocar components de RHCP-. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER

(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

40 anys de "First Issue"

Si John Lydon havia estat un dels màxims portaveus del punk britànic al capdavant dels Sex Pistols, ell mateix es va encarregar d'enterrar per sempre més el moviment i donar el tret de sortida d'allò que s'anomenaria post-punk com a vocalista de Public Image Ltd. Un fet que es va materialitzar tal dia com avui de fa quatre dècades amb l'edició de "First Issue" (1978), el debut de la formació i un dels primers plàstics etiquetables com a post-punk. Vuit pistes de naturalesa experimental i rupturista, signades pel propi Lydon juntament amb Keith Levene, Jah Wobble i Jim Walker, que recollien les cendres del punk i les assimilaven amb discursos com el krautrock o les avantguardes. El primer esglaó d'una trajectòria que esdevindria única en la seva espècie a partir del posterior "Metal Box" (1979), el renaixement d'un Lydon que responia amb tota la mala llet del món al desengany amb què havia culminat la seva etapa al capdavant dels Pistols, i un single -"Public Image"- que encara avui val per sessions senceres als clubs més subterranis que els puguin venir al cap.

D'Alcatraz al Winterland

Els Sex Pistols al Winterland de San Francisco, 14 de gener de 1978.

Hi ha experiències que poden canviar-li a un la vida o, com a mínim, impulsar-lo a prendre determinades decisions. En una entrevista publicada per Uncut a la seva edició d'octubre, John Lydon recorda la nit anterior al que durant 18 anys va ser recordat com l'últim concert dels Sex Pistols, el 14 de gener de 1978 a San Francisco -el propi Lydon va deixar la banda tot just acabada l'actuació-. "La nit abans del show vaig anar a Alcatraz amb el meu amic Rambo, que ara és el meu mànager. Havíem arribat a San Francisco cap a la una de la matinada, i tres hores després em va trucar. Em va despertar a les quatre per anar a Alcatraz. Li vaig dir que necessitava dormir i ell em va dir 'No, necessites més això altre. Vine, t'agradarà'. Em va encantar. És tan estrany, la gent parla d'Alcatraz com d'un lloc encantat o amb mala atmosfera. En canvi, jo ho vaig trobar molt relaxant, no és curiós? Vaig trobar-hi empatia, amb les ànimes empresonades. Hi havia un senyal que prohibia fumar però no el vam veure, vam encendre un cigar i ens van fer fora. Un oficial ens va explicar que, malgrat trobar-se la presó tancada, hi havia càmeres per tot arreu. Encara som presoners d'una mentalitat, i ara els turistes paguen pel privilegi de ser empresonats. La part positiva és que l'endemà vaig anar al concert sabent tot això, que encara no som lliures. Va tenir tot plegat alguna cosa a veure amb el que vaig fer? Probablement". Lydon ha editat recentment un nou disc al capdavant de PiL, "What the World Needs Now...".

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

Expedient Rotten

John Lydon quan era Johnny Rotten.

De la mateixa manera que el de John Lennon, l'expedient acadèmic de John Lydon no era precisament el d'un estudiant modèlic. En declaracions recollides per Mojo a la seva edició de desembre, el vocalista de PiL i els Sex Pistols recorda els dies immediatament posteriors a la seva expulsió d'un estricte institut catòlic. "Per tal de millorar la meva educació, vaig haver de treballar en la construcció per a aconseguir diners, ja que volia aprovar els exàmens, volia tenir aquella faceta acadèmica: adoro els llibres, adoro llegir, adoro aprendre. No sabia on aniria a parar tota aquella educació, però va anar a parar al lloc adequat, els Sex Pistols". Com Lennon, Lydon no encaixava en un sistema educatiu basat en estructures i jerarquies, i on l'important són els objectius i no el procés. Però una cosa és l'expedient i una altra el nivell. I no hi ha dubte que el nivell acadèmic de Lydon deixa en ridícul al de molts estudiants aplicats que no han vist mai cap més món que el que se'ls ha posat al davant -com a exemple, el seu coneixement de la contracultura i les arrels situacionistes dels Pistols-. El secret l'ha dit ell mateix. Li agrada llegir i aprendre. I aquesta és la diferència entre gent com ell i gent com la que únicament pot presumir d'expedient, entre qui té inquietuds i qui únicament té objectius. Sí, pots tenir un expedient brillant, però si no t'agrada llegir ni aprendre, et manca quelcom tan bàsic com és la pròpia educació. I ja se sap, un bon expedient i un zero en educació fan el candidat ideal per a dirigir una multinacional.

John Lydon a Mojo

Setmanes enrere em referia a l'entrevista que John Lydon havia concedit a la revista barcelonina Rockdelux. Menys desperdici encara té la que va concedir a la britànica Mojo, publicada a la seva edició d'agost i firmada per Tom Oldham. En aquesta ocasió, el líder de PiL no posa inconvenients a parlar d'assumptes que poc o res tinguin a veure amb el darrer llançament de la seva actual banda ("This Is PiL", 2012). Per tant, Oldham aprofita per a repassar cara a cara amb el seu protagonista una intensa trajectòria artística i vital. Parla de tot: dels Sex Pistols, de les diferents encarnacions de PiL, del calvari que va suposar ser l'enemic número u de l'opinió pública britànica durant part dels 70 i els 80 -la qual cosa el va portar a autoexiliar-se a Los Angeles, on encara resideix-, dels nombrosos draps bruts del negoci discogràfic i, evidentment, d'un present artístic molt més que sòlid. Tot això, com no podia ser de cap altra manera, amanit amb frases memorables. "Ella mai va venir al meu barri", diu en referència a la reina Isabel II."La meva lleialtat, obediència i suport cap a un règim o sistema és proporcional a com aquest hagi exposat els principis que representa", afegeix, "i a dia d'avui, la Família Reial encara no m'ha dit 'Hola John, prenem-nos un tè!'. A la vida s'ha de donar i compartir, a banda de rebre, però sembla ser que aquesta aristocràcia apoltronada només està rebent de forma constant". "Té la meva empatia -no pas pietat, sinó empatia-", sentencia finalment per a resumir els seus sentiments cap a la monarca. Geni i figura, Mr. Lydon.

John Lydon a Rockdelux

John Lydon és un home de contrastos. De respondre amb un cop de puny a qui li demanava un retorn de PiL quan es trobava immers en una reunió dels Sex Pistols (recordin l'incident amb Kele Okereke al Summercase 2008), a reunir els primers i concedir entrevistes promocionals en què es nega a parlar dels segons -i, de passada, de qualsevol formació de PiL que no sigui l'actual-. Per això no deixa de tenir el seu morbo que, malgrat aquestes premisses, l'entrevistador de torn tregui tots aquests temes durant una conversa telefònica amb l'imprevisible vocalista. Ho va fer el periodista David Saavedra, durant una entrevista que publica l'última edició de Rockdelux, en repetides ocasions i tocant com qui no vol la cosa tots els temes tabú. Bé per a ell, i bé per a Lydon, que sap tallar-lo amb contundència però sense fer mal i recuperar la compostura quan la conversa torna exactament al lloc on ell la vol.

PiL han trencat aquest 2012 un llarg silenci discogràfic amb l'autoedició de "This Is PiL". Un àlbum on Lydon i la formació que l'ha acompanyat des de 2009 mantenen sense problemes el nivell que qualsevol es pot esperar d'aquestes sigles. L'havien d'haver presentat en directe el passat 30 de juny a la sala Razzmatazz de Barcelona, però el concert es va suspendre a l'últim moment per causes que no s'han donat a conèixer. El fet que la resta de la gira de PiL s'hagi mantingut intacta, i l'ambigüitat del comunicat emès conjuntament pel grup i la promotora Doctor Music, fan pensar en l'escassa venda d'entrades com a motiu de la suspensió. Un fet que, de confirmar-se, seria preocupant. Perquè és fort que en una ciutat com Barcelona no hi hagi prou públic per a un grup de l'alçada de PiL. I més tenint en compte el bany de masses que es van donar l'any passat en un dels escenaris principals del Primavera Sound. Ja se sap, públic i macrofestivals conformen una equació complicada a casa nostra...




Audio: "One Drop" - PiL