Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fela Kuti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fela Kuti. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de desembre del 2023

50 anys de "Band on the Run"


Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

divendres, 1 de maig del 2020

Tony Allen (1940-2020)

TONY ALLEN
(1940-2020)

Brian Eno va arribar a definir Tony Allen com el millor bateria de tots els temps. Una afirmació tan superlativa com qüestionable, però en absolut gratuïta quan el músic nigerià es podia comptar entre els més influents i versàtils de la seva disciplina durant les passades cinc dècades. Mà dreta de Fela Kuti com a director musical d'Africa '70, la seva visió i el seu sentit del ritme van esdevenir clau a l'hora de definir allò que s'anomenaria Afrobeat durant la dècada dels 70.

Un malentès econòmic i les companyies cada vegada més parasitàries de què s'envoltava Kuti, van motivar Allen a seguir el seu propi camí a partir dels 80, mantenint-se ferm en la promoció a escala global d'unes arrels africanes que va posar en comú amb músics de tota mena i condició. A destacar, ja en ple segle XXI i com a mostra de la seva versatilitat, els dos discos enregistrats amb The Good, The Bad & The Queen, el supergrup que va formar juntament amb Damon Albarn (Blur, Gorillaz), Paul Simonon (The Clash) i Simon Tong (The Verve).

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER
(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

diumenge, 11 de gener del 2015

El president de Nigèria

Fela Kuti i Ginger Baker.
Intensa, molt intensa. Una entrevista amb Ginger Baker no podria ser de cap altra manera. Mark Paytress va visitar-lo a casa seva per a parlar del seu pas per Cream, Blind Faith o la Graham Bond Organisation, del seu amor pel jazz i de la seva animadversió cap al pop i al rock que ell mateix ajudaria a definir, i d'una trajectòria vital marcada tant per la música com pels excessos i la mala llet marca de la casa. Poden llegir la conversa a l'edició de gener de Mojo, i els asseguro que no té cap mena de desperdici, començant per la rebuda de Baker al periodista i acabant per un comiat d'escàndol -no s'ho perdin-. Entre les perles de l'entrevista, aquestes paraules sobre el seu vell amic Fela Kuti: "Si hagués jugat bé les seves cartes, hauria pogut ser el president de Nigèria. Malauradament, es va ajuntar amb una colla de radicals que ens van separar dient que jo era l'home blanc que s'aprofitava d'ell, la qual cosa era absurda perquè jo vaig fer més que ningú pel Fela". Unes paraules que també expliquen en bona part les amenaces que Paul McCartney va rebre de l'entorn de Kuti quan es trobava al país africà enregistrant "Band on the Run" (1973).