Amb la mirada endavant

Mike Scott, comandant uns renovats Waterboys la nit passada a Razzmatazz.

THE WATERBOYS

Razzmatazz, Barcelona

25 de novembre de 2019

D'entrada, dos apunts. Dels sis músics que acompanyen Mike Scott a l'actual encarnació dels Waterboys, només l'etern Steve Wickham porta més d'una dècada a la formació –tres dels cinc components restants tan sols hi porten dos anys-. Però, sobre el terreny, el conjunt es manifesta tan robust i serè com si portés quatre dècades funcionant. D'altra banda, de la vintena de títols que van sonar la nit passada a la sala Razzmatazz, gairebé la meitat provenien dels últims tres discos d'una formació que segueix mirant endavant malgrat els vents de tempesta.

Van començar, això sí, fent la vista enrere, concretament cap al totèmic "Fisherman's Blues" (1988). Inici a contrallum amb un "When Ye Go Away" en constant creixement, i l'interludi de "Dunford's Fancy" deixant pas a una magnànima peça titular que va determinar el primer repunt climàtic de la nit quan amb prou feina havien transcorregut deu minuts d'actuació. Ja en clau de present, "Where the Action Is" –peça que titula el flamant darrer plàstic de la banda- i "If the Answer Is Yeah" van injectar musculatura rockera al repertori abans que Scott canviés la guitarra pel piano i despatxés sense embuts un "The Whole of the Moon" tan celebrat a la pista com al mateix escenari.

Les tonalitats sèpia d'"Old England" van contrastar amb el blues rocallós d'"Still a Freak". Els ressons pantanosos d'un "Nashville, Tennessee" que podria haver signat la mateixa Muscle Shoals Rhythm Section, van propulsar l'embranzida punk de "Medicine Bow". I el costumisme pop de "Ladbroke Grove Symphony" va delimitar l'equador del concert abans de donar peu a una cristal·lina "This Is the Sea" i al rock monolític de "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", pas previ a un protocolari solo de bateria –dedicat a la memòria de Ginger Baker- que va desembocar en una hipnòtica "We will Not Be Lovers".

I aleshores va caure el segon moment climàtic de la nit. Scott i Wickham, sols a l'escenari, reduint "The Pan Within" a la seva expressió més mínima en un intens duel de guitarra i violí que pràcticament va justificar per si sol el preu de l'entrada. Arribat aquest punt, "Morning Came too Soon" va recuperar el nervi rocker amb lluïment inclòs del sempre oportú Paul Brown al keytar. I les dinàmiques soul d'"In My Time on Earth" van precedir una tanda de bisos segellada amb una incontestable "A Girl Called Johnny" i la vitamínica cirereta que va suposar un "How Long will I Love You?" en clau gairebé power pop.