Dan Auerbach com a fil conductor

Marcus King.

Ho van anunciar ells mateixos ara fa poc més de mig any, al moment de presentar aquell "Let's Rock" (2019) que suposava, més que un retorn discogràfic per la porta gran, la prova de vida que els seguidors dels Black Keys portaven tant de temps esperant. El duet que conformen Dan Auerbach i Patrick Carney es nega a passar a millor vida, però sí que vol prendre's les coses amb calma a partir d'ara. Una decisió que s'ha traduït de moment en una reducció de l'agenda de concerts per tal d'evitar, diuen ells mateixos, l'estrès que comporta la dinàmica de sortir de gira.

Sigui com sigui, Auerbach no sembla disposat a relaxar-se durant el temps lliure que li deixa la disminució de l'activitat de la banda mare. De fet, segueix aprofitant-lo per potenciar la seva ja consolidada vessant de productor discogràfic. En aquest sentit, destaquen durant els darrers mesos dos llançaments produïts pel vocalista i guitarrista dels Black Keys que, com no podia ser de cap altra manera, comparteixen el gust renovador per les arrels que sempre ha definit el músic d'Ohio. Es tracta dels últims discos de Marcus King i Jimmy "Duck" Holmes.

El primer, promesa en vies de consolidació del rock d'arrels nord-americà, l'havíem pogut escoltar durant els darrers anys al capdavant d'una banda que fins ara portava el seu nom. El seu quart disc, "El Dorado" (2020), el signa amb en solitari i suposa amb tota probabilitat la seva aposta més ferma i personal a data d'avui. Una col·lecció de cançons que rebaixen les atmosferes southern rock dels seus predecessors per acostar-se més que mai a les coordenades del soul en talls com "One Day She's Here". És en aquesta peça i en el blues elèctric i dinàmic de "The Well" on més present resulta la mà d'un Auerbach que ha sabut deixar empremta sense imposar-se a la personalitat pròpia de King.

Més discreta ha estat l'aportació del Black Key a "Cypress Grove" (2019), el darrer elapé d'un Jimmy "Duck" Holmes que es considera com l'últim exponent d'allò que es va anomenar Bentonia blues –un corrent de blues rural on van destacar noms com els d'Skip James-. Ja sigui pel respecte que sempre imposen els veterans de la talla de Holmes –72 anys viscuts a l'estil dels vells bluesmen, ni més ni menys-, o simplement perquè el seu repertori requereix pocs artificis sobre el terreny, la producció presenta les cançons tal i com es van concebre. Crues, nues i tan transparents com una veu que connecta amb tradicions centenàries i misteris ancestrals.