 |
| Adrianne Lenker (Big Thief), la nit passada a la sala 2 d'Apolo. |
Apolo 2, Barcelona
20 de febrer de 2020
A Big Thief no els van les formalitats. Tenen el costum d'acabar les seves actuacions sense oferir bisos, perquè consideren que un concert s'acaba quan han dit tot allò que havien vingut a dir. Tampoc són partidaris de reservar els seus temes més reconeguts per generar hipotètics moments climàtics durant les rectes finals. Si els ve de gust despatxar els hits gairebé de bon principi per poder passar immediatament a altres coses, ho fan. Si els sembla oportú obrir el repertori tot encadenant la cara b d'un single amb un tema encara inèdit, també ho fan. I si Adrianne Lenker té un dia tou, no li fa cap vergonya afrontar l'actuació des de la vulnerabilitat de qui les ha vist passar de tots colors però no ha deixat mai de mirar endavant.
Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.
Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".
PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA
Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.
Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.
Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".
PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA
Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada