L'expressió tot terreny li va petita a Jordi Farreras. Bateria de llarga i contrastada trajectòria, el barceloní ha marcat el ritme de Kitsch, Ran Ran Ran, Espígol, Abús, Desquici o la Miracle Band d'Steven Munar, per citar tan sols alguns dels projectes on milita o ha arribat a militar en algun moment. També ha donat sortida a la seva vessant més experimental i atrevida amb el projecte d'electrònica unipersonal CrO2, i l'any passat va decidir per fi agafar la guitarra i destapar-se com un autor de cançons amb totes les lletres a partir d'una nova aventura que, ara sí, ha batejat amb el seu propi nom.
Al seu disc de debut, el flamant "L'home sense dits" (2020, La Cova del Congrés), s'hi pot observar tot un ventall de referents que tant pot apuntar a Pink Floyd –el misteri de la peça titular, els paisatges siderals de "Meu (1985, 1986, 1987)"- com als King Crimson més melòdics i tardorencs –"Massa tard" i el seu aire a "The Court of the Crimson King"-. També a la psicodèlia entesa a la manera d'uns Stereolab –"Podríem"- i fins i tot a la vessant ambiental de Brian Eno –"I (a, b, c)"-. El mateix Farreras s'encarrega de tocar tots els instruments i compta amb el suport d'un vell conegut com és Valentí Adell (Luthea Salom, Ran Ran Ran) a les tasques de producció. Més que una carta de presentació, el punt de partida cap a grans horitzons.
Més informació:
Jordi Farreras / Bandcamp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada