Pau Riba torna a "Dioptria"

Pau Riba, al centre, amb De Mortimers, la nit passada al Tastautors.

PAU RIBA amb DE MORTIMERS + IAN SALA

Tastautors 2020 @ Teatre Auditori Cardedeu

1 de febrer de 2020

De vegades em pregunto què hauria passat si la unió de Pau Riba amb Om no s'hagués acabat com el rosari de l'aurora durant la gravació de "Dioptria" (1969/70), el debut en llarg del primer i un dels discos fundacionals del rock (en) català. Què hauria pogut donar de si aquella bèstia psicodèlica de quatre caps que a data d'avui segueix perfilant-se com un dels experiments més irrepetibles de la música pop a casa nostra.

No ho sabrem mai, per descomptat, però encara ara, a cinc dècades de la seva publicació, "Dioptria" segueix manifestant-se sobre el terreny com l'obra més definitiva del seu autor i un dels plàstics més essencials que mai s'han enregistrat per aquestes latituds. Fins al punt que el propi Riba sembla tornar a casa, en un sentit tan metafòric com metafísic, cada cop que l'interpreta en directe en la seva integritat amb motiu del seu 50è aniversari.


RESISTINT EL PAS DEL TEMPS

La nit passada va actuar al Teatre Auditori Cardedeu, concert emmarcat en l'última sessió del Tastautors 2020. Amb De Mortimers com a banda d'acompanyament, honrant un repertori que ha resistit el pas del temps amb la mateixa fortalesa amb què ho ha fet una lírica que ho qüestiona tot sense manies ni contemplacions: títols com "Ja s'ha mort la besàvia" o "Mareta bufona" segueixen dient tot allò que han de dir en un moment en què la correcció política és més un placebo que una altra cosa.

Va començar el concert Riba tot sol a la guitarra, passejant entre el respectable mentre escalfava motors amb una atrotinada "Simfonia Nº3 (D'un temps, d'uns botons)". Va enfilar-se a l'escenari i va trepitjar fort, ja amb el suport de tota la banda, al ritme de "Kithou" i "Rosa d'abril". Va assolir elevades cotes d'acidesa amb "Taxista" i "Ars eròtica (Non est mihi)". Va rebaixar tensions, novament en solitari, amb una deconstrucció marca de la casa de "Noia de porcellana". I va marxar per la porta gran amb el misteri sempre expansiu d'"Helena, desenganya't".


IAN SALA

Abans havia actuat en condició de teloner l'empordanès Ian Sala. Un breu repàs a un cançoner que trasllada a les coordenades del golf de Roses les postals sonores d'allò que els anglosaxons van anomenar so Americana. Cançons com "Tramuntana força 7" van apuntar a la seva manera al Bob Dylan de "Blood on the Tracks" (1975) o al Neil Young de "Harvest" (1972). I la lectura pròpia –en tots els sentits i amb tots els honors- del "Suzanne" de Leonard Cohen va reclamar terreny alhora que va marcar distàncies.