Noves formes d'interpretar Radiohead

Rosie Carney reinterpreta Radiohead en clau folk.

S'ha dit de Radiohead que és l'última banda que va ser capaç d'innovar a partir del llenguatge i dins dels paràmetres del rock. I si bé l'afirmació és tan encertada com discutible, no es pot negar que bona part del rock més avançat de les passades dues dècades beu directament dels experiments realitzats per la banda britànica durant els anys immediatament anterios i posteriors del canvi de segle.

A finals de l'any passat es van publicar de forma gairebé simultània dos discos que revisaven dues obres completes de Thom Yorke i companyia des de registres tan distants dels originals com diametralment oposats entre ells. D'una banda el jazz en les seves formes més atrevides –un dels referents de Radiohead a l'hora de reinventar el seu propi discurs-. De l'altra, el folk en el seu vessant més vaporós.

En l'àmbit jazzístic, el pianista londinenc Rick Simpson va traslladar el totèmic "Kid A" (2000) fins als paràmetres del bop més desbocat. En canvi, l'irlandesa –d'origen britànic- Rosie Carney va optar per rebaixar les revolucions del segon disc de la banda d'Oxford, el sovint infravalorat "The Bends" (1995), tot despullant-lo de la seva càrrega elèctrica i portant-lo fins a terrenys gairebé confessionals. Tant un àlbum com l'altre es poden escoltar (i entendre) al marge dels originals. Fer versions vindria a ser això.