Passen els anys i cada dia queden més lluny aquells temps en què els promotors més espavilats solien presentar Shemekia Copeland com la filla de l'il·lustre Johnny Copeland. Des d'aleshores ha plogut molt i la novaiorquesa ha esdevingut per mèrits propis una de les veus més destacades i reconegudes del blues a escala global. Àlbums com "Outskirts of Love" (2015) o "America's Child" (2018) tenen fusta de clàssics atemporals, i les seves cançons evoquen dècades (segles) de tradició a la vegada que adrecen reptes tan contemporanis com la ferida oberta per l'administració Trump al seu país.
"Uncivil War" (2020) –el títol ja deixa les coses prou clares de bon principi- tracta justament d'això, de l'estat de les coses als Estats Units més convulsos de les últimes dècades. La peça titular recull el sentiment d'impotència de la població afroamericana en plena era del moviment Black Lives Matter, però ho fa amb una solemnitat que recorda els grans himnes que van acompanyar la lluita pels Drets Civils ara fa gairebé sis dècades. Essències gòspel i ressons country en una pista que des d'ara mateix es perfila com un dels pilars del cançoner de Copeland a llarg termini.
També el rhythm & blues greixós de "Walk Until I Ride" és un cant als anhels i les aspiracions d'aquells a qui la societat ha deixat enrere a causa del color de la seva pell. I la inicial "Clotilda's on Fire", un blues d'estètica nocturna amb Jason Isbell a la guitarra –un dels convidats il·lustres a unes sessions on també participen, entre d'altres, Steve Cropper i Duane Eddy, i on la producció va a càrrec de Will Kimbrough-, tracta sobre l'últim vaixell negrer nord-americà. També hi ha temps de rebaixar tensions amb un emotiu tribut al seu pare ("Love Song") o, fins i tot, una lectura en clau de soul del controvertit "Under My Thumb" dels Stones que inverteix els rols de gènere i de bé podria fer saltar més d'una espurna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada