(1947-2021)
Vaig tornar setmanes enrere a "Rocka Rolla" (1974) després de bastants anys sense escoltar-lo. El disc de debut de Judas Priest no té res a veure amb el so (ni amb la imatge) que solem associar amb la banda de Birmingham –el riff de la peça titular fins i tot pot recordar, ni que sigui de passada, a Dr. Feelgood-. No cal discutir a aquestes alçades que el plàstic en qüestió no es troba ni de bon tros de clàssics com "British Steel" (1980) o "Screaming for Vengeance" (1982). Però a mi, personalment, em segueix semblant infinitament superior a tot allò que han gravat els britànics des del retorn de Rob Halford (com a mínim).
El cas és que aquesta setmana ens ha deixat John Hinch, bateria de l'efímera formació que va enregistrar "Rocka Rolla". Un músic que venia de tocar amb grups de jazz i blues rock quan va entrar a uns Judas Priest encara a la recerca de la seva identitat però ja amb una innegable solvència tant a l'estudi com a l'escenari. Hi va durar poc, però hi va ser en un moment tan decisiu com el del debut discogràfic. En qüestió de pocs anys, els britànics esdevindrien la banda més influent del heavy metal amb permís de Black Sabbath, però aquesta és una altra història.
El cas és que aquesta setmana ens ha deixat John Hinch, bateria de l'efímera formació que va enregistrar "Rocka Rolla". Un músic que venia de tocar amb grups de jazz i blues rock quan va entrar a uns Judas Priest encara a la recerca de la seva identitat però ja amb una innegable solvència tant a l'estudi com a l'escenari. Hi va durar poc, però hi va ser en un moment tan decisiu com el del debut discogràfic. En qüestió de pocs anys, els britànics esdevindrien la banda més influent del heavy metal amb permís de Black Sabbath, però aquesta és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada