Vuit dècades amb Dylan

Edició limitada amb llampant vinil groc del monumental 'Rough and Rowdy Ways'.

Com la gran majoria vaig arribar a Bob Dylan a través de la seva música, concretament els clàssics de la dècada dels 60. Posteriorment vaig anar explorant tot el gruix de la seva trajectòria –encara ho estic fent, i el que em queda- i em vaig deixar seduir per aquelles lletres que al seu dia li van valer un Nobel. Amb el pas del temps, l'autor de "Like a Rolling Stone", "Simple Twist of Fate" i "Not Dark Yet" va acabar esdevenint també un dels meus grans referents més enllà de l'àmbit estrictament musical.

Dylan és un dels artistes capitals del segle XX, una icona nord-americana de ple dret i un dels músics més influents de l'era pop. És el Picasso del rock'n'roll, tal i com el va arribar a definir una vegada Elliott Murphy. També és l'autor de tot un repertori que ha fet història, novament, en termes que van més enllà de l'àmbit musical. El portaveu de tota una generació, va afirmar durant la dècada dels 60 qui aleshores era el seu mànager, Albert Grossman. Una condició que el de Minnesota va rebutjar de ple i contra la qual no ha deixat mai de batallar.

Ha estat amb l'ànim de defugir etiquetes, de passar la mà per la cara d'aquells que pretenen encasellar-lo i simplement seguir essent ell mateix, que Dylan ha fet de la reinvenció permanent una de les constants de la seva carrera. No té res a veure el jove trobador de "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) amb el revolucionari que va patentar el folk rock amb obres com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blonde on Blonde" (1966), plàstics que recollien el testimoni de dècades de tradició musical nord-americana per esdevenir catalitzadors de tot el que ha passat des d'aleshores, i que encara avui solen encapçalar rànquings del millor del segle XX i més enllà.

Tampoc tenia a veure el crooner amb accent country de "Nashville Skyline" (1969) amb el poeta reflexiu de "Blood on the Tracks" (1975), ni amb el camaleònic rock'n'roll gypsy de "Desire" (1976) i la Rolling Thunder Revue, el cristià renascut de "Saved" (1980) o aquella veu de l'experiència que va ressorgir en ple canvi de segle amb obres de la mida de "Time Out of Mind" (1997) o "Modern Times" (2006). Dylan muta constantment, canvia de pell però no deixa mai de ser ell mateix. I manté intacte aquell misteri que centenars de dylanòlegs d'arreu del planeta no han arribat encara a poder desxifrar, marcant distàncies amb qui encara no ha entès que veure no sempre equival a entendre.

Celebra avui Dylan el seu 80è aniversari, i ho fa a menys d'un any d'haver publicat no tan sols una de les seves obres magnes sinó també un d'aquells discos que defineixen el seu temps. Aquest monumental "Rough and Rowdy Ways" (2020) amb què es va despenjar quan ningú se l'esperava, on juga amb registres pretèrits per mantenir-se un pas per davant de tota la resta, i on el seu art segueix essent sinònim de profunditat i perdurabilitat en un món cada dia més immediat però també (i en conseqüència) més caduc. No se m'acut millor manera de celebrar 80 anys que fer-ho amb aquests arguments sobre la taula. Felicitats i que en siguin molts més.