No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.
Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".
Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada