"Nomadland" (2020)

Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions.

Més enllà de merèixer tot elogi i guardó possible, el fet que una pel·lícula com "Nomadland" (2020) arrasés a la passada edició dels Oscars no deixa de ser una paradoxa. El sistema premiant una pel·lícula que comença disparant contra el propi sistema, que tracta sobre persones que viuen al marge del mateix sistema i que ve a dir-nos, amb tots aquells peròs que vostès vulguin, que és possible viure al marge d'aquest sistema. Que una cinta d'aquestes característiques s'hagi estrenat justament quan el sistema de torn es demostra més que mai caduc i obsolet, bé li val la consideració de pel·lícula de l'any, guardons i estatuetes al marge.

De fet, poc es devia imaginar la realitzadora Chloé Zhao que una pel·lícula sobre el nomadisme que va començar a proliferar als Estats Units arran de la crisi financera de fa deu anys, basada en un assaig de Jessica Bruder sobre aquelles persones que literalment vivien sobre rodes viatjant d'una punta a l'altra de la geografia nord-americana, i rodada gairebé com un documental –exceptuant Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions, bona part dels personatges de la pel·lícula són nòmades de debò que revelen sense embuts el seu dia a dia davant la càmera-, acabaria adquirint encara més sentit a causa d'una nova crisi –sanitària, però sobretot social- que, literalment, ho ha redimensionat tot.

Com si es tractés d'una lectura contemporània de "The Grapes of Wrath" (1939) d'Steinbeck, "Nomadland" segueix el periple d'una dona vídua que prova de sortir endavant en uns Estats Units econòmicament enfonsats i moralment devastats –la cinta s'ambienta durant l'any 2011, en plena era Obama però ja amb tots els ingredients que desembocarien en la presidència de Trump-. Buscant feina on no n'hi ha, sobrevivint a base d'inconnexos i feixucs treballs temporals, i dormint en una autocaravana sense perdre cap anell. Trobant el seu lloc en aquella comunitat nòmada que, tot teixint una xarxa de solidaritat, ha esdevingut ella mateixa un sistema dins del (o al marge del) sistema –i un oasi de llibertat en un món excessivament quadriculat-.

"Nomadland" es pot interpretar com un crit de denúncia contra tots els excessos del neoliberalisme, però també (i sobretot) com un sentit homenatge a totes aquelles persones que prefereixen viure'n al marge que no pas sobreviure a la contra. També és un passeig per la cara més salvatge i sovint menys publicitada dels Estats Units, tot aquell país sovint passat que s'estén entre (i molt més enllà de) les seves dues costes. Una successió de postals des de l'Amèrica més punyent i desolada, on paisatges com els de les Badlands, els pobles de mala mort o els deserts de Nevada i Arizona actuen gairebé com un personatge més, magistralment fotografiats i oportunament ambientats a ritme de country i blues –fer sonar a Gram Parsons i Kitty Wells és un encert, deixar que alguns dels personatges reals que apareixen al film cantin les seves pròpies cançons també-.