Lankum - "False Lankum" (2023)

En un article publicat el mes d'abril passat per la revista Mojo, el periodista Jim Wirth comparava el quart àlbum de Lankum, "False Lankum" (2023), amb "OK Computer" (1997) i "The Dark Side of the Moon" (1973). Concretament, venia a dir que la que ja es va perfilant com una de les obres definitives dels irlandesos podria ser l'equivalent en l'àmbit del folk contemporani als discos capitals de Radiohead i Pink Floyd, respectivament. Una comparació atrevida, tenint en compte el llegat dels dos plàstics en qüestió i sobretot partint del fet que el folk és per definició un registre que ha fet més voltes i admet molts més matisos que no pas el rock en termes històrics. Però és fàcil entendre a què es referia Wirth amb tal afirmació.

Lankum és una banda de folk formada per músics que venen del punk i del metal, i que a l'hora d'acostar-se a la tradició ho fan amb un esperit renovador i gairebé avantguardista. No fan folk-punk ni són músics de metal tocant folk, sinó un col·lectiu –a aquestes alçades el concepte grup comença a fer-se'ls petit- que, havent estudiat la tradició de la seva terra, es dedica a interpretar-la a partir del seu propi context i des de les seves pròpies circumstàncies. El resultat ha estat un seguit d'obres que remeten a l'Irlanda més mitològica i ancestral, i alhora l'emmarquen al món contemporani. Una aproximació al folk que potser no acabi d'entrar en aquell pub on un espera poder-se prendre una Guinness ben servida, però per sort es manté encara més lluny de les vitrines de museu on alguns semblen voler tancar certes tradicions.

"False Lankum" comença amb "Go Dig My Grave", fantasmagòrica lectura d'una cançó tradicional nord-americana –amb arrels en diverses balades angleses- sobre una jove que es suïcida després d'haver estat abandonada pel seu amant. Inici colpidor per a un àlbum que es capbussa en el vessant més fosc i desolador de la música d'arrel popular. I és d'aquesta manera, agafant tot un seguit de cançons tradicionals i reinterpretant-les a partir d'estètiques com la del drone o la del minimalisme, com el quartet de Dublín ha facturat un àlbum que parla en clau de present en aquests temps obscurs i convulsos que ens ha tocat viure. Escoltin les inquietants cacofonies finals de "Master Crowley's" i gairebé hi trobaran la banda sonora d'un món terminal que reposa igualment sobre el plàcid balanceig de "Newcastle" o "Netta Perseus". Un disc transcendent, en un moment en què ja gairebé no se'n fan.

Disponible a Bandcamp.

"The Power of the Dog" (2021)

Flemons i Dunst, en un fotograma de "The Power of the Dog"

En una escena de la tot just oscaritzada "The Power of the Dog" (2021), un dels protagonistes es posa a plorar mentre afirma, adreçant-se a la dona amb qui s'acaba de casar: "I just wanted to say how nice it is not to be alone" ("Només volia dir com n'és de bonic no estar sol"). No és la mena d'actuació que sol esperar-se del protagonista masculí d'un western. Però és que "The Power of the Dog", adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Thomas Savage –publicada el 1967, no confondre amb l'obra també homònima de Don Winslow- a càrrec de neozelandesa Jane Campion, tracta entre d'altres coses sobre els falsos mites de la masculinitat. També sobre les diferents formes d'expressar (i representar) el desig. I sobre com la immensitat d'un paratge rural aparentment idíl·lic pot esdevenir tot un parany opressiu i claustrofòbic.

Amb apunts que poden recordar a "Straw Dogs" (1971) de Sam Peckinpah, la cinta explica la història de dos germans ranxers a la salvatge Montana de 1925. Un d'ells és un tipus dur de manual (Benedict Cumberbatch), l'altre és un home més aviat sensible i reflexiu (Jesse Plemons). Quan aquest últim es casa amb una dona vídua (Kirsten Dunst) que té un fill homosexual (Kodi Smit-McPhee), el germà autoritari es dedicarà a fer-los la vida impossible. Serà també en aquest context on es revelarà un d'aquells secrets que reforcen tot arc narratiu, alhora que ens recorden que les coses no sempre són el que semblen i que mai solen ser blanques ni negres. Atenció a la banda sonora de Jonny Greenwood, que s'allunya de les coordenades habituals de l'òrbita Radiohead per abraçar les formes més claustrofòbiques de la tradició sonora nord-americana.

Noves formes d'interpretar Radiohead

Rosie Carney reinterpreta Radiohead en clau folk.

S'ha dit de Radiohead que és l'última banda que va ser capaç d'innovar a partir del llenguatge i dins dels paràmetres del rock. I si bé l'afirmació és tan encertada com discutible, no es pot negar que bona part del rock més avançat de les passades dues dècades beu directament dels experiments realitzats per la banda britànica durant els anys immediatament anterios i posteriors del canvi de segle.

A finals de l'any passat es van publicar de forma gairebé simultània dos discos que revisaven dues obres completes de Thom Yorke i companyia des de registres tan distants dels originals com diametralment oposats entre ells. D'una banda el jazz en les seves formes més atrevides –un dels referents de Radiohead a l'hora de reinventar el seu propi discurs-. De l'altra, el folk en el seu vessant més vaporós.

En l'àmbit jazzístic, el pianista londinenc Rick Simpson va traslladar el totèmic "Kid A" (2000) fins als paràmetres del bop més desbocat. En canvi, l'irlandesa –d'origen britànic- Rosie Carney va optar per rebaixar les revolucions del segon disc de la banda d'Oxford, el sovint infravalorat "The Bends" (1995), tot despullant-lo de la seva càrrega elèctrica i portant-lo fins a terrenys gairebé confessionals. Tant un àlbum com l'altre es poden escoltar (i entendre) al marge dels originals. Fer versions vindria a ser això.

Eclèctica Namina

NAMINA

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

25 de juny de 2020

Feia gairebé sis anys que Namina no actuava a Granollers, localitat on havia debutat el març de 2014, quan encara no havia publicat cap disc de forma oficial i solia defensar-se a l'escenari amb l'únic suport d'una guitarra acústica i del seu repertori de múltiples capes i textures. Des d'aleshores, s'ha anat envoltant d'aliats tan fidels com el multiinstrumentista Xevi Matamala, que ahir a la nit la va acompanyar en el seu retorn a la capital vallesana –també era el primer concert que tenia lloc a la ciutat des de l'inici de l'emergència sanitària-.

El seu registre, d'altra banda, s'ha enriquit amb tot un seguit de textures elèctriques i fins i tot electròniques que potencien la seva base rockera al mateix temps que l'aproximen a àmbits com el de l'anomenat pop metafísic. Durant gairebé dues hores, va interpretar en la seva totalitat el seu darrer treball –"Ens endurem el vent" (2019)- i va obviar el fons de catàleg a favor de tot un arsenal de composicions inèdites que tard o d'hora haurien de passar per l'estudi. També va citar alguns dels seus referents, entre ells uns Radiohead de qui va reinterpretar "Creep" com si es tractés d'un original de Jeff Buckley o Elliott Smith.

La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Creep

Radiohead.

Sóc a la feina. El meu organisme no para de recordar-me que aquesta nit he dormit poc i malament. A sota al carrer, a l'interior d'un cotxe, ara mateix, algú escolta el "Creep" de Radiohead a prou volum perquè jo també la pugui escoltar perfectament. Siguis qui siguis, gràcies.

"Get Free", "Creep" i "The Air that I Breathe"

Lana Del Rey.

Si el "Get Free" de Lana Del Rey és un plagi del "Creep" de Radiohead, el "Creep" de Radiohead també és un plagi de la versió que els Hollies van fer del "The Air that I Breathe" d'Albert Hammond? La història de la música pop té aquestes coses, que les cançons de tres, quatre o cinc acords de vegades poden assemblar-se les unes a les altres. Amb el folk i la música popular de fa dos segles passava el mateix. És clar que aleshores no hi havia la indústria del copyright que existeix actualment.

20 anys d'"OK Computer"

Avui fa 20 anys que Radiohead van publicar el seu tercer àlbum al mercat japonès -a Europa i els Estats Units ens hauríem d'esperar, respectivament, fins al 16 de juny i l'1 de juliol-. Un "OK Computer" (1997) que contemplat amb perspectiva simbolitza el principi i el final de moltes coses. D'entrada va suposar l'inici d'una aliança, la de la banda amb el productor Nigel Godrich, que es manté activa a dia d'avui i que va permetre a Thom Yorke i companyia fer un notable salt endavant a tots els nivells. Musicalment, deixaven enrere les essències rockeres dels seus dos primers àlbums per a adoptar un discurs més experimental i explorador. Líricament, les lletres de caràcter personal i introspectiu perdien terreny a favor d'uns versos més críptics i abstractes. Tota una sèrie de moviments que ben aviat començarien a marcar tendència, consolidant Radiohead com una de les bandes massives més avançades de la seva generació, relleu natural d'uns Pink Floyd, uns Cure o uns U2 i imprescindible per a entendre discursos que van de Muse a Animal Collective passant pels Wilco posteriors a "Summerteeth".

"OK Computer" va ser el disc amb què la banda d'Oxford va fer possible allò que abans semblava impossible. Que peces com "Paranoid Android" o "Karma Police", inicialment menystingudes com a poc comercials pels executius de la discogràfica de torn, no tan sols escalessin fins al capdamunt de les llistes d'èxits sinó que esdevinguessin himnes per a la posteritat a l'òrbita alternativa. I a nivell metafòric, l'àlbum simbolitza com cap altre aquell moment en què el rock i el pop de guitarres van alterar les seves respectives línies evolutives per a redefenir-se ells mateixos fins als nostres dies. Abans d'"OK Computer" el relat de la música pop el dominaven l'adveniment de l'electrònica de masses, la ressaca del grunge i un Britpop en hores baixes. A partir d'"OK Computer", l'electrònica i el rock van segellar per sempre més un matrimoni ja indivisible, conceptes com post-grunge es van devaluar a la categoria de paròdies i l'etiqueta Britpop va esdevenir una mena de fantasma del qual fins i tot els seus màxims interessats renegarien. Radiohead acabaven d'inventar-se ells solets el segle XXI.

Radiohead en streaming

Amb la seva actuació al Primavera Sound 2016 encara ben present, Radiohead han anunciat la celebració d'un esdeveniment únic que tindrà lloc el proper 17 de juny en botigues de discos d'arreu del món i que girarà al voltant del seu darrer disc, "A Moon Shaped Pool" (2016) -la seva sortida en format físic es preveu per al mateix dia-. Els britànics prometen una jornada sencera d'àudio en streaming que només es podrà escoltar des dels locals en qüestió. A casa nostra hi participaran Disco 100 i les dues botigues de Discos Revolver, a Barcelona, i La Martulina Divina, a Vic. Si l'efecte crida arriba a totes les ànimes que es van aplegar la setmana passada al Fòrum, les disqueries oferiran un aspecte d'allò més atapeït. Sigui com sigui, la iniciativa resulta a aquestes alçades molt més fresca i original que tot el material comercialitzat en exclusiva durant el Record Store Day. Més informació aquí.

Primavera Sound 2016 (3)

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

3 de juny de 2016

Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.

El quartet va sortir a totes i va saber aprofitar la immensitat del context per a oferir un concert massiu i expansiu, però sense perdre en cap moment la força en les distàncies curtes ni el seu inconfusible ganxo de garatge. Si "Adore Life" (2016) suposa la consolidació d'un discurs propi, el passaport cap a un terreny on tota comparació deixa de tenir sentit, a l'escenari es va acabar d'esvair qualsevol símptoma de dubte que encara pogués trobar-se en l'ambient. La base instrumental es va manifestar més letal que mai i Beth -novament amb un estil propi on ja no hi tenen cabuda els tics iancurtians- es va confirmar com la millor frontwoman de la seva generació. Cantant cada nota com si s'acabés el món, establint la comunió definitiva de ràbia i èxtasi, i gaudint d'allò més un moment que és seu perquè se l'ha guanyat a cop de suor, actitud i cançons memorables.

Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.

Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.

L'espera, doncs, havia valgut la pena. Ara bé, qui vagi optar per agafar lloc a primera hora de la tarda i ignorar tot allò que passés en qualsevol altre racó del Fòrum es va perdre unes quantes coses interessants. Per exemple, la cançó pop artesana de tot un ROBERT FORSTER, que tornava a casa nostra pocs mesos després de la seva visita a la 2 d'Apolo, si bé aquest cop amb l'esquena ben coberta per una banda d'allò més solvent. O la unió de SELDA BAGCAN amb BOOM PAM. La primera, llegenda del folk turc, es va aliar amb els israelians, una banda de surf amb accent mediterrani, per a revitalitzar un repertori ric en color, textura i matís. Si el Parc del Fòrum es va inaugurar amb aquell invent anomenat Fòrum de les Cultures, aquest concert va atorgar molt més sentit al terme multiculturalitat que qualsevol pessebre concebut a les profunditats dels despatxos municipals.

I THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com "Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam: The public gets what the public wants.

Radiohead amb Paul Thomas Anderson

Doncs resulta que el nou disc de Radiohead no es titula "Burn the Witch" sinó "A Moon Shaped Pool", que va veure la llum en format digital quan ningú s'ho esperava -un diumenge al vespre, nova declaració d'intencions d'una banda que no segueix dictats... perquè s'ho pot permetre- i que el segon videoclip promocional, "Daydreaming", l'ha dirigit tot un Paul Thomas Anderson. Vegin-lo aquí i recordin que l'edició física del disc arribarà a les botigues el mes que ve i sempre tindrà més encant que una acumulació de zeros i uns.

Radiohead, perspectives positives

Van deixar la seva pàgina web en blanc, van emetre desconcertants octavetes i van omplir les seves xarxes socials d'ocells i ninots de Playmobil. Doncs bé, finalment han resolt part del misteri i no han decebut. El nou disc de Radiohead es dirà "Burn the Witch", i la peça titular va plena de la vocació sofisticada i avançada que sol caracteritzar la banda britànica. L'han presentat amb un videoclip d'animació, realitzat per Chris Hopewell, on apareixen els citats ocells i ninots. Quan sortirà el disc? Encara no ho sabem, que una cosa és resoldre part del misteri i l'altra carregar-se'l de cop i volta. Però el presentaran al Primavera Sound 2016. I les perspectives de cara al concert són positives.

Vital Macca

Què pot fer als seus 71 anys algú que ha definit la música popular tal i com la coneixem i que els seus propis néts reconeixen als llibres escolars d'història? Doncs, segurament, el que li doni la més absoluta gana. I això, en el cas de Paul McCartney, es tradueix en una activitat musical frenètica. Gira constantment per tot el món, toca amb els supervivents de Nirvana i encara té temps d'enregistrar àlbums com el recent "New" (2013), un retorn a les seves millors formes de la mà de productors com Ethan Johns o Mark Ronson. En entrevistes recents amb NME i Mojo, un McCartney més vital i entussiasmat que mai parla d'aquest nou disc, reflexiona sobre un futur que encara deixa entreveure molta música i desfà falsos mites sobre els Beatles. Fins i tot s'atreveix a imaginar-se com sonarien els Fab Four de tenir vint anys actualment. "Suposo que només cal fixar-se en què fèiem aleshores. Ens equiparàvem a allò que venia de les llistes nord-americanes -Buddy Holly, el rock'n'roll, Elvis, els Everly Brothers i tot allò-. (...) Crec que (actualment) ens fixaríem en el que hi ha a les llistes. No tant en propostes com la de Katy Perry, perquè no ens hi podríem identificar -és una noia i és bonica, cosa que no ens interessa, al menys a nivell musical-, per tant ens fixaríem en coses com Kings of Leon, Dylan o Neil Young. Crec que faríem quelcom similar". Macca també reconeix que li agradaria col·laborar amb Thom Yorke però no li ha proposat perquè té por que el líder de Radiohead li digui que no (!), essent conscient al mateix temps que mai trobarà un millor col·laborador que John Lennon.