"Els Segadors", segons Sare i Fortià

Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès,
el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya.

Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.

Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".

No em va acabar d'agradar la versió en qüestió, deia, per qüestions estètiques i també de gust en termes estrictament subjectius. Tampoc estic segur de si l'ús del llenguatge inclusiu juga en casos com aquest a favor o en contra de l'objectiu que persegueix aquest recurs. Però aprecio el component de risc que comporta adaptar un himne a partir del mateix exercici amb què un adapta els estàndards que formen el primer disc conjunt de Sare i Fortià, i sumar-hi una reivindicació pròpia dels temps que corren. També aprecio el valor de qui toca allò que les convencions assenyalen com a intocable, de qui ha entès que els símbols, com les normes, es poden matisar i fins i tot qüestionar. I només per això, aplaudeixo el seu gest.