(1946-2023)
L'últim cop que vaig parlar amb Manel Palou va ser encara no fa ni dos mesos a Cardedeu, durant l'acte commemoratiu del 40è aniversari de la Fundació Viver de Bell-lloc, que ell presidia des de l'any 2013. Abans havia dirigit el Centre Especial de Treball i la llar residència d'aquesta entitat que treballa per la inclusió de persones amb diversitat funcional.
Va ser una trobada breu. Em vaig acostar a saludar-lo al final de l'acte, però com era d'esperar ell estava tan sol·licitat que només vam arribar a intercanviar algunes paraules que es van acabar amb un "Ja ens veurem". De fet, ni tan sols recordo de què vam parlar. Però sí que recordo el seu somriure. El d'un home humil que solia atribuir a treballadors i usuaris de l'entitat el mèrit de tot reconeixement que se li feia –i se n'hi van fer uns quants, tots ben merescuts-.
Manel Palou era un exemple de compromís amb els més necessitats, també de lluita per fer un món més just i més igualitari. Algú que va contribuir a millorar la vida de moltes persones, i que ho va fer des de la constància, sense fer soroll ni voler centrar cap focus d'atenció –allò que tan poc s'estila darrerament-.
Ahir al matí em vaig despertar amb un missatge comunicant-me el seu traspàs a l'edat de 76 anys. La mateixa persona que me l'havia enviat, em va confirmar després que només 48 hores abans es mantenia encara al peu del canó, aportant idees i enfilant projectes per seguir fent un món millor. Se n'ha anat una bona persona, i se la trobarà molt a faltar.
D.E.P.
La fotografia és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.
D.E.P.
La fotografia és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada