(1940-2023)
Sempre m'ha fascinat la forma com la bateria de Dickie Harrell marcava el pas de "Be-Bop-a-Lula" (1956), el primer single de Gene Vincent i els seus Blue Caps. Aquell tempo serè però constant, que remetia als clubs de jazz alhora que obria camí a l'aleshores efervescent rock'n'roll. I aquells cops que pràcticament delimitvaen el terreny perquè l'atòmica guitarra de Cliff Gallup dialogués amb el magnetisme vocal del mateix Vincent.
I podríem seguir amb títols com "Blue Jean Bop" –d'aquell mateix 1956- i tota l'embranzida que agafava a mida que la bateria de Harrell posava la directa. Referent del seu instrument durant els primers anys del rockabilly i del mateix rock'n'roll, la seva influència arriba fins als nostres dies –ho sap prou bé Slim Jim Phantom dels Stray Cats, qui el sol reivindicar sovint-. Després dels Blue Caps va tocar amb altres formacions i va gravar discos pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada