Dues seguidores de Dylan

Una samarreta del tram present de la gira de Dylan.

Ahir a la tarda, mentre feia cua davant del punt de venda de marxandatge del Liceu minuts abans de l'inici del concert, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dues seguidores de Bob Dylan que estaven al meu davant i que, em va semblar entendre, s'acabaven de conèixer en aquella mateixa cua.

Una d'elles era una senyora de 69 anys –en un moment de la conversa va dir l'edat- que porta gairebé sis dècades seguint a Dylan i l'ha vist en directe en incomptables ocasions, aquí i a fora –com en el meu cas, la d'ahir era la seva segona cita amb el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

L'altra era una noia molt més jove –posem-li uns 20 i pocs anys- que havia anat al Liceu amb els seus pares i es disposava a veure Dylan en directe per primer cop. La primera era perfectament conscient del repte que suposa assistir a un concert de Dylan. La segona encara tenia l'esperança de poder escoltar "Like a Rolling Stone" ahir a la nit.

Em va meravellar la forma com la senyora li explicava a la noia com són els actuals concerts de Dylan, amb tota la passió del món però sense cap ànim d'alliçonar-la. I també em va meravellar la forma com la noia se l'escoltava, amb atenció i amb una mirada que deixava entreveure admiració i fascinació.

No les vaig tornar a veure en tota la nit. No sé com van viure el concert, tot i que òbviament ho van fer des de perspectives molt diferents. A la mirada de la noia gairebé hi vaig reconèixer el meu jo de 17 anys a la porta del Palau d'Esports a un any i mig d'haver-se publicat "Time Out of Mind" (1997). A l'expressió de la senyora hi vaig descobrir com m'agradaria ser quan tingui la seva edat.