Palau de la Música, Barcelona
5 de setembre de 2023
Va tenir quelcom de catàrtic, escoltar a Elvis Costello actuant a duet amb Steve Nieve –el seu teclista de tota la vida, gairebé res- a tan sols mig any de la mort de Burt Bacharach i en un marc tan solemne com el del Palau de la Música. Per l'homenatge que li van fer a mig concert –aquell "Toledo" que havien signat a mitges el britànic i el nord-americà, introduït amb un emotiu parlament de Costello-, però sobretot per la majestuositat d'un repertori que d'alguna manera va invocar les formes i les essències més genuïnes del mestre de mestres.
Si amb Bacharach se'n va anar un dels grans artesans de la cançó pop més sofisticada i plusquamperfecta, l'alter ego de Declan Patrick MacManus semblava ahir haver vingut a preservar-ne el llegat. Amb la veu certament castigada pels anys que no perdonen a ningú –aquell desafinat "Accidents Will Happen" va fer patir-, però encara capaç d'enfilar dues hores de concert amb tota la fortalesa del món.
Va ser emocionant escoltar "Almost Blue", "The Birds Will Still Be Singing", "She" (Charles Aznavour) o "Shipbuilding" a piano i veu, el format que més li esqueia al cançoner –personalment, crec que es podrien haver estalviat bases pregravades com les de la inicial "When I Was Cruel No. 2" o "Cinco minutos con vos", que no van aportar res i a sobre van diluir els ingredients bàsics-. També una crepuscular "Alison" que la guitarra de Costello va traslladar fins als paratges més àrids del so Americana.
Van resultar d'allò més tonificants el rhythm & blues etílic de la inèdita "Like Licorice in Your Tongue" i la deconstrucció de "Watching the Detectives" en clau de dub terminal –amb Nieve a la melòdica, il·luminació de club i unes bases rítmiques que, ara sí, van encaixar sense necessitat de calçador-. I va ser molt poderosa la imatge d'un imponent Costello armat amb una guitarra elèctrica a la part frontal de l'escenari durant aquell tour de force que va esdevenir "(What's So Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding" (Brinsley Schwarz).
La d'ahir era la segona actuació que Costello i Nieve feien a duet a Barcelona –ha plogut molt des de la convocatòria del Tívoli el 1999, però encara hi ha qui la recorda com un dels grans episodis d'aquella temporada-. També era la segona visita del de Paddington al Palau de la Música, on havia debutat tres dècades enrere amb el Brodsky Quartet. Amb 69 estius viscuts i cinc dècades d'ofici a l'esquena, amb aquella veu erosionada però encara serena, el britànic va fer reviure durant dues hores l'era daurada de l'art de fer cançons. Sigui on sigui, Bacharach pot descansar tranquil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada