Bacharach pot descansar tranquil

ELVIS COSTELLO & STEVE NIEVE
Palau de la Música, Barcelona

5 de setembre de 2023

Va tenir quelcom de catàrtic, escoltar a Elvis Costello actuant a duet amb Steve Nieve –el seu teclista de tota la vida, gairebé res- a tan sols mig any de la mort de Burt Bacharach i en un marc tan solemne com el del Palau de la Música. Per l'homenatge que li van fer a mig concert –aquell "Toledo" que havien signat a mitges el britànic i el nord-americà, introduït amb un emotiu parlament de Costello-, però sobretot per la majestuositat d'un repertori que d'alguna manera va invocar les formes i les essències més genuïnes del mestre de mestres.

Si amb Bacharach se'n va anar un dels grans artesans de la cançó pop més sofisticada i plusquamperfecta, l'alter ego de Declan Patrick MacManus semblava ahir haver vingut a preservar-ne el llegat. Amb la veu certament castigada pels anys que no perdonen a ningú –aquell desafinat "Accidents Will Happen" va fer patir-, però encara capaç d'enfilar dues hores de concert amb tota la fortalesa del món.

Va ser emocionant escoltar "Almost Blue", "The Birds Will Still Be Singing", "She" (Charles Aznavour) o "Shipbuilding" a piano i veu, el format que més li esqueia al cançoner –personalment, crec que es podrien haver estalviat bases pregravades com les de la inicial "When I Was Cruel No. 2" o "Cinco minutos con vos", que no van aportar res i a sobre van diluir els ingredients bàsics-. També una crepuscular "Alison" que la guitarra de Costello va traslladar fins als paratges més àrids del so Americana.

Van resultar d'allò més tonificants el rhythm & blues etílic de la inèdita "Like Licorice in Your Tongue" i la deconstrucció de "Watching the Detectives" en clau de dub terminal –amb Nieve a la melòdica, il·luminació de club i unes bases rítmiques que, ara sí, van encaixar sense necessitat de calçador-. I va ser molt poderosa la imatge d'un imponent Costello armat amb una guitarra elèctrica a la part frontal de l'escenari durant aquell tour de force que va esdevenir "(What's So Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding" (Brinsley Schwarz).

La d'ahir era la segona actuació que Costello i Nieve feien a duet a Barcelona –ha plogut molt des de la convocatòria del Tívoli el 1999, però encara hi ha qui la recorda com un dels grans episodis d'aquella temporada-. També era la segona visita del de Paddington al Palau de la Música, on havia debutat tres dècades enrere amb el Brodsky Quartet. Amb 69 estius viscuts i cinc dècades d'ofici a l'esquena, amb aquella veu erosionada però encara serena, el britànic va fer reviure durant dues hores l'era daurada de l'art de fer cançons. Sigui on sigui, Bacharach pot descansar tranquil.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

Josep Espar i Ticó (1927-2022)

JOSEP ESPAR I TICÓ

(1927-2022)

Ha mort Josep Espar i Ticó, activista polític i cultural fortament compromès amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ja des dels temps foscos del franquisme. El 1960 va ser un dels promotors dels Fets del Palau de la Música, un acte de desobediència que encara avui deixaria en ridícul la comèdia de l'absurd en què ha degenerat el processisme. Al cap d'un any va ser un dels fundadors de la revista Cavall Fort i de la discogràfica Edigsa, que va jugar un paper clau en la difusió de la Nova Cançó i de la música en català en plena dictadura. El 1976 va ser un dels impulsors del diari Avui. També va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya.

Lila Downs presenta "Salón, Lágrimas y Deseo" al Palau de la Música

LILA DOWNS

Palau de la Música, Barcelona

21 de novembre de 2017

Una de les coses que sempre he admirat de molts artistes llatinoamericans és la seva capacitat de relacionar-se amb la mort des de la joia més absoluta, de reivindicar les seves causes des de la més vital celebració, i de manifestar aquesta joia i aquesta celebració amb alegria però sense caure en allò que per aquestes latituds anomenaríem tòpics de festa major. Un exemple boníssim n'és Lila Downs, que ahir va interpretar a Barcelona un repertori dominat pel seu material més recent, el de "Salón, Lágrimas y Deseo" (2017) i "Balas y Chocolate" (2015), dos àlbums centrats respectivament en la reivindicació de la feminitat i el culte a la mort que tan arrelat es troba en la cultura mexicana. No hi van faltar les escapades puntuals al fons de catàleg -"La Cumbia del Mole" o l'estàndard "Cucurrucucú paloma"-, però bona part de l'hora i mitja llarga que es va passar a l'escenari la va dedicar a repassar títols encara tan frescos com "Peligrosa", "Envidia" o "Palabras de Mujer". Amb una solvent i dinàmica banda d'acompanyament integrada per vuit músics, la d'Oaxaca va fer gala d'una presència escènica tan monumental com el seu amor incondicional cap a la música. Un art, aquest últim, que ella segueix reinvindicant nit rere nit com la millor eina a l'hora de trencar prejudicis, ensorrar fronteres, preservar cultures i refermar identitats.

Fragilitat i fortalesa

MARIANNE FAITHFULL

Palau de la Música, Barcelona

9 de desembre de 2014

A la gira que recentment ha commemorat el cinquantè aniversari dels Rolling Stones hi van faltar convidats. Sí, a la festa hi van ser presents Mick Taylor i Bill Wyman, i fins i tot s'hi van deixar veure rostres com el de Tom Waits, Jack White o Taj Mahal. Però hi van faltar convidats, personatges sense els quals no s'acabaria d'entendre la història d'una de les grans institucions del rock'n'roll. Hi va faltar, per exemple, Marianne Faithfull. Exparella de Jagger -i companya d'aventures de Richards en alguna ocasió-, nineta dels ulls d'Andrew Loog Oldham -va ser ell qui va encarregar als Glimmer Twins que componguessin el que acabaria esdevenint el primer hit de la londinenca, "As Tears Go By"-, i la dona que va aconseguir vèncer Ses Satàniques Majestats en un àmbit on els devia fer molt de mal: els tribunals -el resultat del procés va ser el reconeixement de Faithfull com a coautora de "Sister Morphine"-. Diva de la calidoscòpica Londres dels 60, va passar bona part de la dècada posterior anant d'un infern a l'altre -ionqui i sense sostre- per a acabar ressorgint quan ningú s'ho esperava amb "Broken English" (1979). L'àlbum que la va posar en sintonia amb la New Wave. I el més important, el punt de partida d'una trajectòria que donaria els seus millors fruits a partir d'aleshores i paral·lelament al declivi creatiu d'uns Stones per a qui el món ja no semblava ser suficient.

També Faithfull commemora aquests dies els seus cinquanta anys al negoci. Ho fa lluny del circ dels estadis i des de la més absoluta austeritat escènica. Sense convidats estel·lars, però amb una nòmina de secundaris tan il·lustres com Rob Ellis (bateria) o Ed Harcourt (teclats) cobrint-li les espatlles nit rere nit. Sense apel·lar a mites tan absurds com el de l'eterna joventut, sinó ben serena i sobretot conscient de la seva pròpia mortalitat -el concert d'ahir el va dur a terme amb un maluc trencat que li va fer veure les estrelles en més d'una ocasió; el que tenia previst oferir aquesta nit a Madrid l'ha hagut de suspendre per passar pel quiròfan-. I el que és més important, amb una obra majúscula sota el braç. Un "Give My Love to London" (2014) on conjuga drama, elegància i signatures tan cotitzades com les d'Steve Earle (la peça titular), Nick Cave ("Late Victorian Holocaust"), Tom McRae ("Love Me More or Less"), Anna Calvi ("Falling Back"), Patrick Leonard ("Mother Wolf") o Roger Waters ("Sparrows will Sing").

Tots els títols citats entre parèntesi van sonar ahir a la nit durant una hora i mitja en què la britànica va citar també a Daniel Lanois ("Marathon Kiss"), els Everly Brothers ("The Price of Love") i Damon Albarn ("Last Song"). De temps remots va rescatar "Broken English", "Witches' Song" i "The Ballad of Lucy Jordan". I de dies encara més remots va treure la pols amb solvència a "As Tears Go By", "Come and Stay with Me" i una "Sister Morphine" que per moments semblava cobrar un nou significat. "You see that I'm not that strong" ("Ja veus que no sóc tan forta"), cantava Faithfull. I ho feia amb una veu trencada i afectada pel seu fràgil estat de salut, però també amb la fortalesa de qui és capaç d'enfilar-se a un escenari en aquestes condicions i sortir-ne triomfant. El valor de qui ha viscut mil vides en una i no només està disposada a explicar-les a qui la vulgui escoltar, sinó a celebrar-les amb tots els honors fins que el cos li digui prou. Són aquesta mena de detalls, els que no apel·len a l'èpica de les grans aglomeracions sinó a la del dia a dia, els que acaben definint un artista. I Faithfull pot presumir-ne amb totes les lletres.

AMB L'AJUDA D'UN BASTÓ

A causa del trencament de maluc que ha patit recentment, Marianne Faithfull va sortir a l'escenari amb l'ajuda d'un bastó i va oferir bona part del passi asseguda -en alguns moments es va aixecar, cosa que no havia pogut fer durant uns quants concerts, confessaria ella mateixa-. Tot semblava anar bé, fins que a la recta final el dolor se li va fer tan insuportable que va haver de demanar a la seva assistent personal que li portés un analgèsic. I és clar, tot plegat va despertar entre part del respectable més d'un somriure àcid, possiblement ben intencionat però decididament desafortunat. Perquè bona part dels que reien són els mateixos que demanen la baixa laboral per molt menys d'això. I perquè, no ens n'oblidem, la dona té 67 anys. Una edat a la qual molts esperen haver-se jubilat i viure còmodament d'una pensió, a diferència d'una Faithfull que segueix al peu del canó i dignificant el seu ofici fins i tot en les circumstàncies més adverses. Sí, el seu ofici. Perquè la música és això, un ofici, encara que alguns no ho vulguin entendre. I si no ens escandalitzem quan un funcionari, un periodista, un professor o un forner han de recórrer a un analgèsic o a un bastó, tampoc ho hauríem de fer quan és un intèrpret de rock'n'roll qui pateix problemes de salut o segueix treballant tingui l'edat que tingui.

Transformació

MAZONI

Sala d'Assaig de l'Orfeó Català (Palau de la Música), Barcelona

21 de febrer de 2014

Imperfeccions. La vida seria molt avorrida sense elles. I la música també. I el primer concert de la nova etapa de Mazoni en va estar farcit. La qual cosa el va fer encara més especial, si és que era possible. I és que el projecte de Jaume Pla va escollir un escenari prou singular per a donar el tret de sortida de la seva nova gira. La Sala d'Assaig de l'Orfeó Català. Espai de luxe i poc més de cent afortunats -aquest vespre hi oferirà dos passis més- tastant de primera mà la transformació de l'empordanès. On abans hi havia una banda de rock'n'roll de les de tota la vida, ara hi ha un set de pop electrònic. Encara hi ha guitarres, però la bateria és ara electrònica i el set de percussió ha deixat pas a un arsenal de cables, ordinadors portàtils i reproductors d'mp3 que puntualment van deixar de funcionar. Les imperfeccions que, lluny de tacar el concert, el van engrandir. Perquè sí, Mazoni poden haver-se endinsat en terrenys digitals, però les seves cançons segueixen essent tan orgàniques com el primer dia.

Com a mostres, títols com la inicial "Som la carretera", "Un petó per cada cicatriu", "El crit II (Metafísica)", "Elvis (últim dia)" o la des d'ara mateix immortal "La promesa", tots ells provinents del seu nou disc. Un "Sacrifiqueu la princesa" que va centrar el concert, deixant lloc per a excursions puntuals al passat. I aquest era probablement un dels grans reptes de la nit: reinterpretar cançons que ja són clàssiques i adaptar-les al nou format sense que se'n ressentissin. Algunes van sonar tan bé que semblaven fetes per als nous temps -"Eufòria", "Caputxeta" o "El cromosoma kamikaze"-. D'altres -la final "No tinc temps"- van sonar més forçades. Va ser aquesta última l'única taca d'una posada en escena que tot just acaba de sortir de l'ou i que, per tant, necessita temps. Temps per a créixer. Perquè les noves cançons es desenvolupin a l'escenari i les no tan noves acabin de trobar el seu lloc. I no dubtin que tot això passarà. I que el concert d'ahir va ser l'inici de quelcom molt gran.

Recomanacions: Minifestival, Esteve Masclans, The Missing Leech...

Com sempre amb el seu permís, els faig quatre recomanacions musicals que podran degustar aquesta setmana a Barcelona. Prenguin nota i gaudeixin:


-ESTEVE MASCLANS. Parin moltíssima atenció a aquest jove barceloní, sens dubte una de les grans revelacions musicals del que portem d'any. Les seves cançons tenen gust de Jayhawks, Ryan Adams, Tom Petty i els Black Crowes més reposats. So Americana sense artificis i un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), amb un deliciós regust clàssic. El presentarà per partida doble: dijous, 20 de febrer (19h.), concert acústic a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna), i divendres, 21 de febrer (20,30h.), concert elèctric a La 2 d'Apolo (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel).

-THE MISSING LEECH. Quan la paraula indie ha esdevingut sinònim d'imitadors de tercera d'Interpol, gent com Maurici Ribera personifica el sentit genuí del terme. Sota l'alter ego The Missing Leech i sempre des de l'autogestió, ha girat literalment pels cinc continents i ha editat un bon nombre de referències discogràfiques en segells independents com el que ell mateix va posar en marxa, El Mamut Traçut. Melòman de vocació, incorruptible activista musical i incansable guerriller antifolk, torna als escenaris després d'una breu absència que a molts se'ns ha fet eterna, i això és motiu de celebració. Serà aquest divendres, 21 de febrer (20h.), a La Botiga del Primavera Sound (c/. dels Ases, 1 - metro: Jaume I/Barceloneta).

-MAZONI. A Jaume Pla li agrada el rock'n'roll, no entès com a tres acords i dotze compassos sinó com a actitud vital. Fins ara, les seves cançons han begut de Beatles, Kinks, Bowie, Weller, Stone Roses i Primal Scream. El mes passat va anar més enllà amb la publicació de "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Un salt endavant on incorpora elements electrònics, deixant anar més que mai la seva vocació arriscada però mantenint intacta la seva passió pel pop més anglòfil. Encetarà la gira de presentació en un espai tan privilegiat com és la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català, al Palau de la Música (c/. Palau de la Música, 4-6 - metro: Urquinaona), el divendres, 21 de febrer (22,30h.), i el dissabte, 22 de febrer (dos passis: 19h. i 22,30h.).

-19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Dinou anys al peu del canó. Gairebé dues dècades apostant per la música independent d'aquí i de fora, mantenint-se sempre al marge de modes, tendències, revivals o rànquings de temporada. Sense aglomeracions, campanyes mediàtiques ni zones VIP. Presentant i redescobrint delicatessen sonores d'arreu del món, i a la vegada exercint de plataforma per a joves talents locals que poden tocar en les mateixes condicions que els caps de cartell. I sempre amb una vocació pròxima, ciutadana i popular (i a preus molt més que raonables). Enguany passaran pel seu escenari Drugstore, The Electric Soft Parade, Nick Garrie o Mariona Aupí, entre d'altres. Serà aquest dissabte, 22 de febrer (19,30h.), a l'Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina).

http://estevemasclans.bandcamp.com/
http://themissingleech.bandcamp.com/
http://www.bankrobber.net/web2/es/mazoni
http://www.minifestival.net/

Mestissatge de debò

PINK MARTINI

Palau de la Música, Barcelona

22 d'octubre de 2013

Costarà d'entendre en aquesta Barcelona que confon cosmopolitisme amb façanes de cartró-pedra i mestissatge musical amb l'enèssima generació de (mals) imitadors de Mano Negra. Però si parlem d'això darrer, de mestissatge musical, Pink Martini ens en poden donar unes quantes lliçons. Només ells poden plantar-se al Palau de la Música i passar sense despentinar-se del jazz més tradicional als ritmes llatins, del lounge al folklore de l'est d'Europa, d'estàndards amb motius aràbics o perses a la música clàssica. Cantant en anglès, castellà, italià, francès, japonès i romanès. I fins i tot atrevint-se amb el català a l'hora d'adreçar-se al públic. Amb Thomas Lauderdale al comandament i Storm Large novament a les tasques vocals, la formació d'Oregon va oferir tota una demostració d'ofici que va transformar el Palau en un envelat, en el millor dels sentits. Una festa amb totes les de la llei i amb moments tan àlgids com una jam de swing tan extensa com intensa. Part del respectable va acabar ballant damunt l'escenari, i la cosa tot just acabava de començar. A partir d'aquest moment, la temperatura s'aniria enfilant fins a desembocar en un inevitable "Sympathique" entonat per la platea en ple. Per treure's el barret.

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.

Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.

Audio: "Land" - Patti Smith