Aquest mes de setembre –la data exacta no acaba d'estar clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'
"It's Only a Movie" (1973), el setè i últim àlbum de
Family. El de l'imponent fotograma de
William Farnum a la caràtula. El de
"Buffet Tea for Two",
"Leroy",
"Boots'N'Roots",
"Boom Bang",
"Sweet Desiree" i la deliciosa peça titular. Un repertori que fonia el rock progressiu amb registres com el blues, el folk o el pop més genuïnament britànic. I un plàstic que la crítica i el públic de l'època no van acabar d'entendre, però que personalment trobo tan reivindicable com qualsevol altre dels que va lliurar el combo de Leicester. A pocs mesos de la seva publicació, el grup es va separar fruit del desgast causat per una trajectòria que semblava haver tocat sostre –eren populars al Regne Unit i al continent europeu, condició que
Roger Chapman revalidaria anys després en solitari, però a diferència d'altres contemporanis no havien aconseguit conquerir el mercat nord-americà-. A casa nostra havien encapçalat l'històric
Festival de Música Progressiva de Granollers (1971).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada