Essències californianes a la Costa Brava

THE BEACH BOYS
La Ciutadella, Roses

26 de juliol de 2025

Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.

Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.

Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.

Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.

Ron Altbach (1946-2023)

RON ALTBACH
(1946-2023)

Es van formar el 1969 a l'estat de Nova York i el nom del grup s'inspirava en el títol d'una cançó de The Band, però el discurs de King Harvest mirava sense dissimular als aires càlids de la Costa Oest i apuntava cap a les coordenades d'allò que s'anomenaria soft rock. Se'ls recorda sobretot per la seva versió de "Dancing in the Moonlight" (1972), aquell original de Boffalongo que ells mateixos van popularitzar i que dècades més tard recuperarien Toploader. El piano que va definir la lectura canònica dels Harvest el tocava Ron Altbach, un dels fundadors del grup, que posteriorment s'integraria als Celebration de Mike Love. Això últim li obriria la porta a tocar amb els Beach Boys a finals dels 70 i a coproduir "M.I.U. Album" (1978). Ha mort a l'edat de 76 anys.

50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

50 anys de "Surfin' Safari"

Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.

Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.

Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

60 anys de "Surfin'"

Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Surfin'", la primera composició de Brian Wilson i el single de debut dels Beach Boys. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Hi ha qui diu que va ser la primera mostra de música surf vocal. També hi ha qui diu que a partir d'aquí es va començar a definir allò que s'anomenaria California Sound. Tant una afirmació com l'altra es podrien matisar però van ben encaminades.

Publicada tal dia com avui de 1961 pel segell independent Candix Records, amb Mike Love a la veu solista i l'exòtica "Luau" a la cara b, "Surfin'" va ser regravada al cap d'un any per a incloure's al primer àlbum del grup, el seminal "Surfin' Safari" (1962), editat ja sota el paraigua de Capitol Records. Tres dècades més tard, uns Beach Boys ja sense Brian Wilson en gravarien una nova versió totalment descafeïnada per incloure-la al que possiblement sigui el seu disc més fluix i prescindible, "Summer in Paradise" (1992). Poden llegir en aquest mateig blog una història una mica més acurada de "Surfin'", la cançó que d'alguna manera va encetar la dècada dels 60.

50 anys de "Surf's Up"

Podria ser perfectament la banda sonora d'aquestes dates finals de l'estiu. Postals d'infantesa i referències espirituals cantades sobre una base de pop tardorenc, fins i tot crepuscular. I un títol amb què Brian Wilson venia a dir que els temps dels Beach Boys com a grans ambaixadors (involuntaris, sovint qüestionats) de la música de platja per excel·lència havien passat a la història. Hi ha crítics que han arribat a assenyalar "Surf's Up", la cançó, com la millor composició del catàleg de Wilson i els Beach Boys, fins i tot per sobre de qualsevol peça de "Pet Sounds" (1966).

Serà o no serà la millor cançó dels californians, però és un dels punts àlgids del seu repertori i reflecteix l'estat de les coses al si de la banda quan es va publicar "Surf's Up" (1971), l'àlbum, tal dia com avui de fa 50 anys. Lluny quedaven els dies de les melodies immediates i els èxits instantanis, lluny quedaven també unes tendències amb les quals els Wilson i companyia no aconseguien encaixar malgrat les múltiples temptatives. I per postres, el descens de Brian Wilson al seu propi infern personal es començava a notar. Tan sols va participar en quatre de les deu peces del disc –entre elles la pròpia "Surf's Up", provinent de les sessions del projecte Smile-.

Això va donar més ales a la resta de la banda, sobretot a un Carl Wilson pletòric tant a la composició com a la veu solista en perles pop de la mida de "Long Promised Road" o la preciosa "Feel Flows". Bruce Johnston va aportar la nostàlgica "Disney Girls (1957)". Mike Love va reconvertir el "Riot in Cell Block #9" de Leiber i Stoller en "Student Demonstration Time", un blues robust que parlava de les convulsions socials aleshores a l'ordre del dia als Estats Units. I Al Jardine es va aliar amb Love i Brian Wilson a les igualment reivindicables "Don't Go Near the Water" i "Take a Load Off Your Feet". Al seu dia l'àlbum va ser rebut tímidament. Avui, com sol passar en casos com el que ens ocupa, és un clàssic que recentment ha rebut la seva corresponent reedició commemorativa amb format de luxe.

Quan Brian Wilson va donar veu a la música surf

Brian Wilson, Mike Love, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks: els Beach Boys.

Coincideixen avui la commemoració del Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Dos bons motius per acudir al sempre refrescant catàleg de Brian Wilson i els Beach Boys. "Surfin'", el seu primer single, va suposar un abans i un després en l'evolució de la música surf i va posar la primera pedra del California Sound. Poc s'ho podia imaginar aquell professor d'institut que l'havia puntuat amb la pitjor nota possible.

Poc es devia imaginar el professor de música de Brian Wilson a l'institut de Hawthorne, Califòrnia, que en poc menys d'una dècada el seu alumne seria reconegut com un dels compositors més influents del segle XX i que hauria signat algunes de les obres capitals del seu temps. El cas és que quan un jove Wilson va presentar a classe la seva primera composició, "Surfin'", el professor de torn la va avaluar amb una F, la nota més baixa que establia aleshores el sistema de puntuació nord-americà. Haurien de passar ben bé sis dècades perquè el centre decidís rectificar i atorgués, en ple any 2018, la nota més alta –una A- al treball de Wilson. Sí, l'excés d'academicisme sol tenir aquestes coses.

D'acord, "Surfin'" no serà ni de bon tros la composició més rodona del cançoner de Brian Wilson, ni tan sols de la fundacional primera etapa dels Beach Boys, però el seu pes històric és inqüestionable i segueix entrant la mar de bé digués el que digués aquell professor. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Molt més que un tast de què significava ser adolescent al sud de Califòrnia durant la primera meitat de la dècada dels 60, l'essència del somni nord-americà invocada des de la perspectiva de qui encara disposa de tota una vida per davant. Que Wilson no s'hagués enfilat mai a una taula de surf era el de menys. Que bona part del nucli dur de la comunitat surfer no se l'arribés a prendre mai seriosament, a aquestes alçades no li importa a ningú.

"Surfin'" va ser la primera composició de Wilson i el primer single dels Beach Boys –amb Mike Love a la veu solista-. Publicada la tardor de 1961 per Candix Records amb "Luau" a la cara b, posteriorment es va regravar per a la seva inclusió al primer àlbum del grup, "Surfin' Safari", que veuria la llum al cap d'un any sota el paraigües de Capitol Records. A data d'avui, més enllà d'apuntar l'inici d'una de les nissagues discogràfiques més apassionants de les passades sis dècades, es contempla "Surfin'" com el punt de partida del vessant vocal de la música surf, un estil patentat per il·lustres veïns com Dick Dale o The Bel-Airs que fins aleshores havia prescindit de de la figura del vocalista. També es considera com la primera pedra de l'anomenat California Sound, aquell subgènere eternament hedonista de la música pop del qual segueixen essent Wilson i companyia màxims exponents.

L'apunt negatiu de tota aquesta història és una tercera versió de la peça en qüestió enregistrada i publicada pels propis Beach Boys el 1992 amb l'ànim de commemorar els 30 anys del seu primer elapé. Una lectura apàtica i descafeïnada, emmarcada en el que sol considerar-se com el punt més baix de tota la discografia dels californians, un "Summer in Paradise" (1992) produït pel seu sempre fidel Terry Melcher però totalment mancat d'aquella màgia que havia arribat a caracteritzar els seus autors. No hi va participar Brian Wilson, qui aleshores ja es trobava fora de la banda, el desastre va ser monumental tant en termes artístics com comercials, i d'alguna manera va acabar de precipitar el culebrot que ha esdevingut la nissaga Wilson-Love durant les passades tres dècades. A data d'avui és un dels pocs discos dels Beach Boys que mai s'han arribat a reeditar.

Heroes and Villains

Mike Love - Foto Cindy Ord / Getty Images

Les coses no tan sols no solen ser blanques ni negres, sinó que sovint són més complexes del que semblen a simple vista. Fixin-se sinó en aquesta eterna guerra freda (o potser no tan freda) que ha esdevingut des de dècades enrere el llegat dels Beach Boys. Mike Love en una banda, girant amb el nom del llegendari grup, i els seus excompanys Brian Wilson i Al Jardine a l'extrem oposat. Herois i malvats. Malvats i herois. O bé ets dels uns o bé ets dels altres, però ni tan sols la gira que commemorava el cinquantè aniversari de la formació californiana, l'any 2012, va servir per a curar ferides que vénen de molt lluny i on tothom es veu capaç de posar cullerada. I jo el primer, que tinc molt clar que prefereixo contemplar a Wilson arrossegant-se pels escenaris en la mesura que li permet el seu castigat organisme, que no pas assistir a aquesta mena de trip nostàlgic que semblen voler-me vendre els Beach Boys de Love.

Per això és bo escoltar, de tant en tant, què diu l'altra part, la que per norma sol semblar-nos menys simpàtica. El propi Love, en el meu cas, que a l'edició de maig de la revista Mojo es despatxa a gust -però sense faltar al respecte- sobre els tòpics que constantment el converteixen en el dolent de la pel·lícula. El més interessant, si m'ho permeten, és quan prova d'explicar el laberint legal que és ara mateix la marca Beach Boys: ell tan sols posseeix en exclusiva el nom de la banda a l'hora de girar, i bona part dels ingressos van a parar a la societat Brother Records, propietària del llegat del grup on encara tenen veu i vot Wilson i Jardine. Que com a socis de tal conglomerat també reben una part del pastís cada vegada que les arques de Brother reben els sucosos xecs que li despatxen a Love quan surt de gira amb el nom de The Beach Boys. I el tema va més enllà, però sol obviar-se a la literatura melòmana perquè venen més les històries sobre xocs d'egos, genis maleïts i flirtejos amb Charles Manson que no pas les de negocis purs i durs. Insisteixo: difícilment canviaré de bàndol a aquestes alçades, i encara menys de gustos o preferències, però no està de més recordar que les coses solen ser menys simples del que semblen.