Essències californianes a la Costa Brava

THE BEACH BOYS
La Ciutadella, Roses

26 de juliol de 2025

Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.

Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.

Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.

Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.

50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

Sandy Nelson (1938-2022)

SANDY NELSON
(1938-2022)

Va ser un dels bateries més influents de la història del rock. Un virtuós que en altres temps probablement hauria fet ballar generacions senceres des de la base rítmica d'una big band, però en canvi ho va fer a ritme de rock'n'roll instrumental gran reserva. Si Sandy Nelson tenia swing, i en tenia moltíssim –queda clar escoltant qualsevol de les pistes que va enregistrar-, el seu estil va fer encarrilar bona part del full de ruta del rock i el pop des de finals de la dècada dels 50, quan va debutar com a músic de sessió.

Un dels seus primers treballs notables va ser amb els Teddy Bears d'un debutant Phil Spector, amb els quals va gravar aquell fundacional senzill que va esdevenir "To Know Him Is to Love Him" (1958). Posteriorment va ser un dels pioners reconeguts de la música surf amb The Gamblers, una banda formada per músics de sessió que posteriorment esdevindrien noms propis pel seu compte –també hi militaven Larry Taylor (Canned Heat, Tom Waits) i Bruce Johnston (The Beach Boys)-. El seu explosiu single "Moon Dawg!" (1959) es considera com la primera mostra de surf rock mai gravada.

Tot i això, a Sandy Nelson se'l sol recordar sobretot pels èxits que va signar amb el seu nom entre finals dels 50 i principis dels 60. Talls com "Teen Beat", de 1959, o el definitiu "Let There Be Drums", publicat dos anys després. Tant l'un com l'altre representen a la perfecció el seu discurs. La bateria al centre però sense oblidar la seva funció rítmica, en diàleg constant amb una guitarra que evocava tota la força de les onades de les costes californianes, també l'esperit indomable dels surfistes que les desafiaven. Nelson ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Hawthorne, Liverpool, Memphis

Johnston (segon per l'esquerra) amb els Beach Boys.

"No em va agradar 'Magical Mystery Tour'. Crec que els Beatles haurien de fer un àlbum per any tan bo com 'Sgt. Pepper's'. També haurien de fer una gira per les principals ciutats dels Estats Units amb la Boston Pops Orchestra o la Filarmònica de Los Angeles". Ho deia Bruce Johnston dels Beach Boys, en declaracions recollides el 23 de desembre de 1967 per Melody Maker i recuperades recentment a l'Ultimate Music Guide que Uncut dedica a la banda californiana. "Però el que realment m'agradaria veure", afegia el baixista, "és a John (Lennon) i Paul (McCartney) produint Elvis Presley tal i com se l'hauria de produir" -recordem que el Presley de 1967 poc tenia a veure amb el de 1956-. De bones idees, a Johnston no n'hi faltaven.

Pocs mesos més tard, els Beach Boys coincidien amb el propi Presley en un estudi de gravació. Una trobada que el mateix Johnston explicava el 23 de març de 1968 a les pàgines d'NME. "Elvis pensava que seria una gran idea ajuntar-se amb els Beatles, Bill Haley, Ravi Shankar i nosaltres mateixos per a fer un gran especial televisiu sobre la música pop". Aquell programa mai s'arribaria a realitzar, però en qüestió de nou mesos Presley enregistraria el '68 Comeback Special i començaria a recuperar el temps perdut -"From Elvis in Memphis" (1969) també estava a punt de caure-. Però tornem a la conversa que va tenir lloc en aquell estudi. Elvis Presley, els Beach Boys, els Beatles, Bill Haley i Ravi Shankar reunits en un plató televisiu. S'ho poden imaginar?